A l’arrel de la música

Viktoria Mullova (foto d’arxiu)

BCN CLÀSSICS-PALAU 100. Viktoria Mullova, violí. Orquestra Simfònica de Bamberg. Dir.: Jakub Hrůša. Obres d’Smetana, Sibelius i Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Mònica Pagès i Santacana

L’ambient al Foyer del Palau de la Música Catalana és un bon termòmetre per mesurar la temperatura que tindrà un concert a la sala gran. El que hi havia divendres passat, al primer concert de la segona temporada de BCN Clàssics, era molt animat, ple del caliu de la gent de tot arreu que l’omplia i amb la bona vibració dels concerts més desitjats. Així és com es va rebre la Bamberger Symphoniker dirigida per Jakub Hrůša amb Viktora Mullova com a solista convidada per interpretar el Concert per a violí i orquestra de Jean Sibelius.

La Simfònica de Bamberg és una de les orquestres més representatives d’Europa des que va ser fundada el 1946 per músics de la German Philharmonic de Praga en aquesta ciutat bavaresa declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És per això que en la seva geografia musical conflueixen el món eslau i el món germànic, tot donant-li una personalitat sonora excepcional per la seva noblesa i també per la seva vitalitat. Aquestes dues qualitats es van posar en relleu des del primer compàs de la peça “Vltava”, que forma part del poema simfònic La meva pàtria de Bedřich Smetana i que ens introduïa al nacionalisme romàntic que també va desenvolupar Sibelius en el seu conegut concert per a violí, per acabar culminant a la segona part amb la Simfonia núm. 9, “del Nou Món” d’Antonín Dvořák, obra mestra que transcendeix la frontera de la música popular per convertir-la en l’horitzó universal del nou món harmònic que representava Amèrica. Una obra que, per cert, era la segona vegada que sonava a Barcelona aquesta temporada, després que la interpretés fa unes setmanes l’OBC a L’Auditori, una coincidència que segons com pot semblar un presagi.

La batuta ferma i precisa del mestre Hrůša, director titular de la Bamberger Symphoniker des de l’any passat i amb una carrera iniciada fa pocs anys de manera esplendorosa, es va consagrant com un dels grans noms de la generació actual. La seva comunicació amb l’orquestra és molt ràpida de reflexos, amb un gest concís i la mirada atenta que va conjugant vent, corda i percussió tot construint un mosaic de colors brillants i molt saborosos. Hrůša dirigeix els compositors txecs des del cor, sense partitura, i va fluir amb força en el corrent musical dedicat al riu Vltava, el més llarg de la seva terra. Després d’aquest inici exultant, barreja de melangia i d’eufòria a parts iguals, el diàleg d’orquestra i director amb Viktoria Mullova va ser temperat per la seva interpretació contundent i sense concessions a cap sentimentalisme. La distància emocional que pot posar en el seu violí i que li va valer la qualificació de “la Reina del Gel” s’adeia perfectament en aquest Concert, que ja li va atorgar el primer premi al Concurs Sibelius del 1980. Amb la seva interpretació va demostrar de nou el seu domini del so, sigui en els passatges més enrevessats d’extrem virtuosisme, com en les línies melòdiques que semblen tibar l’ànima cap a l’infinit. Un altre moment sublim que ens va donar el Romanticisme i que es renova una vegada i una altra d’aquests grans intèrprets del violí. Mullova ens va regalar l’obra per a violí sol Brazil, composta pel seu fill, el contrabaixista Misha Mullov-Abbado, amb la qual va posar de manifest els seus interessos violinístics, sempre inquiets més enllà del gran repertori.

Amb el públic plenament entregat als impulsos passionals que van omplir la primera part, la Novena Simfonia de Dvořák va arribar com un llac sonor on capbussar-se immediatament i aprofundir a flor de pell cadascun dels diversos temes que formen el corpus dels seus quatre moviments i que l’han convertit en una de les obres més populars i estimades, fins al punt que ja es podria considerar també patrimoni de la humanitat. En tota la seva extensió en temps i espai, va poder sonar en tot moment amb el pols jove i honest de Jakub Hrůša, que va saber destacar amb sentiment i precisió totes les virtuts d’aquest gran instrument humà, la Bamberger Symphoniker, feta d’una corda noble i abundant, amb una gran flexibilitat rítmica i de gran força lírica, sobre la qual va saber fer brillar els solistes de la fusta i del metall en els moments cabdals que té aquesta partitura i que no deixen mai d’emocionar, encara que l’haguem sentit dotzenes de vegades. La resposta del públic va ser proporcional a l’escalfor que es va aconseguir dalt de l’escenari i amb aquesta forta energia s’hi van oferir dues obres fora de programa, les Danses hongareses núm. 18 i 21 de Brahms orquestrades per Dvořák, que van posar un fi de festa de màxim voltatge orquestral. No es pot demanar més a l’inici d’una temporada, la de BCN Clàssics, que s’ha afegit amb molta solvència al pas de grans figures per l’escenari del Palau i que el juny culminarà amb el gran luxe de la Filharmònica de Berlín en la gira de comiat de Simon Rattle.

Post Your Thoughts