“Avui quin fan?”

Quartet Casals (foto d’arxiu)

L’Auditori: Cambra. Quartet Casals. Obres de F. Schubert, E. Toldrà i D. Xostakóvitx. L’Auditori (Sala 2). 26 de gener de 2012.

Per Josep Barcons

“Avui quin fan?” Sociològicament, la resposta és el de menys… El que és significatiu és que aquesta sigui una pregunta recurrent quan a casa nostra es parla dels concerts del Quartet Casals a la Temporada de Cambra de L’Auditori. Perquè això vol dir que es té en ment Xostakóvitx, de qui els Casals s’han proposat abordar la producció quartetística completa. Sociològicament –deia–, que a casa nostra puguem sentir una pregunta com aquesta és d’allò més rellevant, perquè ens situa una mica a nivell europeu, on formacions de prestigi troben la sala adient per abordar integrals d’envergadura. En una mena de translació al camp musical del triàdic “què, qui, com?” tindríem el següent: cal un programa, cal una formació i cal un lloc. I tots tres han de ser clarament identificables!

Per això, ara que hem aconseguit aquesta petita fita de normalitat musical, seria qüestió de no deixar-ho perdre! I menys si les versions que sentim són excelses, i si el públic –que ho sap, i és conscient de tot això– omple la sala gairebé del tot en cada un d’aquests concerts.

El torn, en aquest cas, era el del Quartet núm. 9. I, com sempre –per aquesta estranya connexió de telèfon vermell entre la Sala 2, els Casals i Rússia–, la interpretació va ser  fantàstica. Llàstima, només, del coitus interruptus que va suposar que, poc abans d’acabar el quartet, la corda de la viola de Jonathan Brown es trenqués en no aguantar la pressió d’un pizzicato impetuós. Després de l’obligat canvi de corda, la represa va ser vigorosa i la tensió dramàtica es va recuperar amb tremp, però malauradament es va veure compromès allò que Jean LaRue qualifica com a “creixement”: l’acumulació tensional a què una peça ens condueix en el seu transcórrer. I més en un quartet que avança sense solució de continuïtat, en un plantejament d’una organicitat meravellosa.

A la primera part, l’incòmode Si bemoll del Quartet op. posth 168 de Schubert va acabar sent –per la mateixa naturalesa de l’escriptura– ben correcte, però poc lluït; i les Vistes al mar de Toldrà (amb l’encert de recitar abans de cada moviment el poema de Maragall sobre el qual es basa: bravo tant per la iniciativa com per la realització!) van ser vistoses. Però per més vistoses que siguin, Toldrà està en una òrbita ben diferent de Xostakóvitx… D’aquell Xostakóvitx que precisament fa que al carrer, qui coneix el cicle, el programa i els intèrprets, pugui preguntar-se, en un gest d’irrenunciable normalitat cultural: “avui quin fan?”

Post Your Thoughts