Subscriu-te

Ballar Cuba en un senzill piano

La pianista cubana María Lilia Cano (foto d’arxiu)
La pianista cubana María Lilia Cano (foto d’arxiu)

LA MÚSICA ROMÀNTICA CUBANA DE CONCERT. María Lilia Cano, piano. Obres de Cervantes, Lecuona i Vitier. CASA ELIZALDE. 20 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

A tothom li agrada viatjar. Alguns es guardarien sempre la vida en una maleta, d’altres prefereixen escapades turístiques per veure en un cop d’ull noves ciutats; fins i tot hi ha d’altres que viatgen llegint des de la butaca de casa. I, òbviament, n’hi ha d’altres que viatgen constantment amb la música. Si hi ha una pàtria, però, a la qual sempre ha estat fàcil viatjar gràcies al seu patrimoni musical és, sens dubte, Cuba. El seu art i les seves formes són tan personals i importants, que el 20 d’octubre se celebra el Dia Nacional de la Cultura Cubana. La Casa Elizalde el va celebrar amb un concert de piano dedicat a la música romàntica cubana, aquella que es va desenvolupar a partir de la segona meitat del segle XIX de la mateixa manera que van néixer els nacionalismes musicals espanyols. La pianista encarregada del concert era María Lilia Cano, jove pianista entre Cuba i Barcelona, que va explicar la història del gènere a través de tres grans noms de la composició cubana: Ignacio Cervantes, Ernesto Lecuona i José María Vitier.

Com ella va recordar, la contradansa francesa va arribar a Haití, colònia francesa fins al 1804, i amb la revolució haitiana del 1791 molts colons van fugir cap a Cuba, motiu pel qual les músiques de dansa van arribar a l’illa, bo i entremesclant-se amb els ritmes africans arrelats a la terra. Després d’anys d’interrelació i creació de danses típicament cubanes, a la segona meitat del segle XIX el compositor Ignacio Cervantes va convertir aquesta música només indicada per al ball en un gènere pròpiament per a l’escolta pausada de concert, de la mateixa manera que Granados o Albéniz van fer a Espanya. La música de Cervantes, però, encara guarda el punt alegre de la dansa popular i així es va sentir a les mans de María Linia Cano, que especialment en la peça Los tres golpes va saber-ne mostrar tot el caràcter brillant i àgil, amb la marca tan definida del son cubà. Aquest gènere va començar aleshores una història fructífera de composicions per a piano que arriba fins avui amb compositors com José María Vitier, nascut el 1954, més exigent a nivell tècnic i amb interessants modulacions harmòniques més pròpies del segle XX.

Tot i així, molt aviat es va fer palès l’amor incondicional que la pianista té per Ernesto Lecuona, el gran nom de la composició cubana. Amb ell, la seva interpretació va créixer a uns nivells magnífics. El compositor, gairebé un segle després, ens continua oferint en la distància el sabor més autèntic de les cadències i els ritmes cubans, amb un punt de nostàlgia ja molt lligat inconscientment a aquest tipus de música. María Lilia Cano coneix la partitura al detall i es va mostrar comodíssima –fins i tot a vegades amb un somriure d’orella a orella!– especialment amb les seves reconegudes Danses afrocubanes, fins i tot en els passatges complicats en què Lecuona va fer de la mà dreta l’autèntica protagonista. No hi podia faltar la famosa peça La comparsa i un bis juganer com Los muñecos, original peça a quatre mans que la pianista es va atrevir a interpretar tot sola amb bon resultat. Un concert deliciós que ens va deixar amb moltes ganes de viatjar i celebrar la cultura de l’altra part del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter