FESTIVAL D’ÒPERA ARENA DI VERONA. Aida. Edició del centenari. Maria José Siri. Sanja Anastasia. Marco Berti. Julian Kovatchev. La Fura dels Baus. ARENA DE VERONA. 3 D’AGOST DE 2014.
per Albert Torrens
Hi ha espectacles que se sap que seran especials abans de començar. Assistir a una representació d’òpera a l’Arena de Verona té molts valors afegits a l’estricte plaer musical, però si, a més, el títol en qüestió és Aida de Verdi i la direcció escènica la signa La Fura des Baus, l’interès de la cita es multiplica exponencialment.
Així, la producció compta amb molts dels recursos habituals i que han esdevingut marca de la casa. Els actors apareixen en escena ja molt abans d’arrencar l’òpera, mentre el públic –sempre nombrós, malgrat que mai no arribi a omplir l’immens aforament–, encara impressionat per les dimensions del monument, va encenent petites candeles a les seves localitats i la claror del dia comença a decaure sobre un equipament i una ciutat de més de dos mil anys d’història.
Amb sort, si el temps ha estat variable, els núvols hauran deixat pas a les clarianes, tot i que el primer cap de setmana d’agost un inoportú ruixat d’estiu va obligar a interrompre la funció durant deu minuts. Una bona ocasió, tanmateix, per veure l’habilitat amb què els intèrprets evacuen l’escenari i hi tornen per reprendre l’espectacle en el punt exacte on l’havien deixat.
Anècdotes al marge, La Fura commemora el centenari verdià –ja que la producció es va estrenar l’any passat– i respon al repte d’afrontar tot un clàssic amb una proposta que aprofita sàviament l’amplíssim espai que configuren tant l’escenari com tota la graderia posterior, que tan aviat es converteixen en un mar de dunes com s’omplen d’aigua per il·lustrar les escenes nocturnes vora el Nil del tercer i quart actes.
Les projeccions d’ombres, les boles de llum, el foc, els acròbates, els ballets, els elements d’attrezzo més singulars i un nombrosíssim grup de figurants, a més del cor i els solistes, es van alternant en escena sense permetre que l’espectador s’ensopeixi en cap moment, ans distraient-lo –en el millor sentit del terme– durant les gairebé quatre hores que dura la funció.
I és que malgrat la deliciosa partitura de l’òpera, la música és la que més pateix les circumstàncies d’un entorn que no facilita la transmissió del so amb claredat. Les dinàmiques més suaus de l’orquestra amb prou feines són perceptibles més enllà de mitja platea i la sonorització dels cantants no sempre els juga a favor. Els repartiments canvien sovint i, en tot cas, el protagonitzat per Maria José Siri (Aida) i Sanja Anastasia (Amneris) va permetre gaudir d’un molt notable duet femení, mentre que el Radamès de Marco Berti no va estar a l’altura. D’altra banda, el director Julian Kovatchev va haver de fer autèntics esforços per fer anar junts una orquestra i, sobretot, un cor dels quals el separaven molts metres de distància.
En acabar l’espectacle, aplaudiments entusiastes però breus. El nombrós públic sembla que té pressa per abandonar l’amfiteatre, malgrat que alguns –pocs– aprofitaran fins a l’últim moment per immortalitzar l’escena.
