Cantant el desamor al Renaixement

© redmusix.com

© redmusix.com

FEMAP. Èlia Casanova, soprano. Alfred Fernández, viola de mà. Obres del Cançoner d’Elvas (segle XVI). LLÍVIA. 16 DE JULIOL DE 2017.

Per Francesc Xavier Alern

Poques vegades es reuneixen tots els ingredients que fan que un concert esdevingui una experiència inoblidable i inspiradora. Però el Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) els ha pogut aplegar en un dels concerts més íntims i modestos de la temporada actual.

La interpretació de la polifonia renaixentista és un terreny apassionant, fecund i obert a l’especulació dels investigadors i intèrprets. Al segle XVI, època en què la música instrumental va tenir un gran floriment, una de les formes d’interpretar el repertori vocal va ser precisament adaptar-lo per als instruments. Les obres dels grans autors, accessibles només quan eren interpretades per les capelles de corts, esglésies o catedrals, podien traslladar-se així a altres situacions musicals. Aquesta pràctica, que té un paral·lelisme evident amb les reduccions per a piano del Romanticisme, va fer corrent la interpretació en l’àmbit domèstic de polifonia vocal amb veu i acompanyament instrumental o només amb l’instrument. Els llibres de viola de mà i tecla que es van publicar a Espanya al llarg del segle XVI són testimonis eloqüents d’aquesta manera de fer, car una gran part del repertori que proposen està constituït, no cal dir-ho, per adaptacions de música vocal, profana o religiosa.

Seguint aquesta pràctica, l’intèrpret d’instruments de corda pinçada Alfred Fernández ha seleccionat i adaptat un seguit de composicions del Cançoner d’Elvas, un manuscrit musical portuguès de mitjan segle XVI. Aquest és el repertori que juntament amb la soprano Èlia Casanova han portat al FeMAP, primer a la Casa Gran del Miracle de Riner i després a l’ermita de Sant Guillem de Llívia.

El programa musical, titulat ¿Quién te traxo, cavallero?, gira al voltant d’un dels temes preferits de la poesia petrarquista del Renaixement: l’amor no correspost. Èlia Casanova explicava al públic assistent les aventures d’un cavaller que, fortament ferit per un amor sense esperança, s’endinsa en la boscúria i canta el seu sofriment als rius, pastors i salvatgines. L’indret escollit per celebrar el concert no podia ser, per tant, més adequat, car l’ermita de Sant Guillem és una esglesiola modesta, però singular, que s’alça enmig d’un bell parc a tocar del Segre.

Èlia Casanova és una cantant que cal tenir molt en compte, que m’agrada especialment per a la interpretació d’aquest tipus de repertori. Posseeix una veu dúctil, un timbre de veu suau, molt bona afinació i unes maneres interpretatives naturals, gens afectades. Alfred Fernández, per la seva banda, és un molt bon intèrpret, insòlitament poc programat a casa nostra. Això només s’explica per la naturalesa dels projectes que la seva inquietud el porta a idear, programes subtils com el que ens ocupa, situats estèticament en territoris íntims que requereixen de l’oïdor imaginació i empatia històrica.

¿Quién te traxo, cavallero? alterna peces anònimes amb text castellà i portuguès i música instrumental. Només el villancet que dona nom al programa és d’autor conegut, el prestigiós Juan del Enzina (1468-ca. 1530), així com Por unos puertos arriba d’Antoni de Ribera, un cantant i compositor que, segons Higini Anglès, era nascut a Lleida. Estem parlant de música polifònica senzilla, de caràcter popularitzant però d’un gran refinament en què les veus, en ser traslladades a l’instrument, adquireixen una textura més aviat acòrdica. M’agradaria destacar els bells villancets De vos y de mí quexoso, La nâo podeis ser contentes i Venid a sospirar, tots de poca extensió, però sobretot voldria assenyalar la interpretació de l’emotiu Testou minha ventura que va esdevenir, al meu entendre, el cim expressiu de la vetllada.

Casanova i Fernández són una parella molt compenetrada artísticament gràcies al temps que porten treballant ensems. Això els permet establir un diàleg musical fluid i equilibrat, allunyat de les interpretacions estàtiques i ensopides d’altres formacions similars.

Per separar els blocs i oferir una mica de varietat sonora, Alfred Fernández va sonar música purament instrumental. Aquí es van poder sentir algunes fantasies del “diví” Francesco da Milano (1497-1543), música de caràcter rapsòdic i generalment construïda en imitació lliure. També algunes composicions d’Enríquez de Valderrábano, un vihuelista poc conegut del gran públic que es mou, estilísticament parlant, en el món de Cristóbal de Morales i Nicolas Gombert. En la interpretació d’aquestes petites peces, Fernández va poder mostrar tota la seva personalitat artística, articulant amb precisió i claredat la polifonia amb un so brillant i expressiu.

Com a propina musical, Casanova i Fernández ens van oferir la coneguda Al alba venid, del Cancionero de Palacio. En aquesta darrera peça la donzella enamorada cita el seu amant a l’alba, tot dibuixant, potser, un final feliç per a la història del dissortat cavaller.

Post Your Thoughts