‘Catalina’ o el merescut homenatge

CATALINA de Joaquín Gaztambide. Llibret de Luis de Olona. Vanessa Goikoetxea. Marta Mathéu. Gustavo Peña. Javier Franco. Francisco Crespo. Eduardo Aladrén. Nieve de Medina. Karmele Aranburu. Coro y Orquesta Titulares del Teatro de la Zarzuela. Dir. musical: José María Moreno. Dir. d’escena: Álvaro del Amo. TEATRO DE LA ZARZUELA, MADRID. 19 DE JUNY DE 2014.

Per Robert Benito

Vanessa Goikoetxea i Gustavo Peña. © Teatro de la Zarzuela

Vanessa Goikoetxea i Gustavo Peña. © Teatro de la Zarzuela

En la nova “era Piamonti”, el Teatro de la Zarzuela s’ha marcat com una de les seves línies d’actuació la recuperació del patrimoni sarsuelístic que, encara que oblidat del repertori habitual, configura les branques d’aquest gran arbre de la lírica espanyola. Durant aquest mes de juny i en versió semiescenificada del dramaturg Álvaro del Amo s’han recuperat tres obres d’alguns dels compositors fundadors del coliseu del carrer de Jovellanos, inaugurat el 10 d’octubre de 1856. Les obres escollides per a aquesta “Trilogia dels fundadors” han estat El dominó azul d’Emilio Arrieta, El diablo en el poder de Francisco Asenjo Barbieri i Catalina de Joaquín Gaztambide. Totes estrenades en un arc temporal de quatre anys, entre els anys 1853 i 1856, i que gràcies a les noves edicions de l’ICMU s’han pogut recuperar en versió crítica.

La sarsuela Catalina ofereix la història de la tsarina del mateix nom casada amb el tsar Pere I, que recorda els seu temps de cantinera en què va conèixer el tsar sent un aprenent de fuster en el context d’una guerra al començament del segle XVIII. Aquesta història d’embolics amorosos es complementa amb una altra parella: Berta, amiga de Catalina i promesa de Miguel, germà de Catalina; amb pinzellades de traïcions històriques com la que provoca el coronel Iván, que per guanyar l’amor de Catalina traeix el seu tsar Pere a favor del rei de Suècia.

Obra en tres actes i situada al golf de Finlàndia, té una partitura de divuit números de gran varietat quant a distribució, però seguint els cànons dels pilars de l’anomenada sarsuela gran. En aquesta versió semiescenificada s’ha optat per substituir els diàlegs per una correspondència dramatitzada entre les dues amigues, Catalina i Berta, interpretada per dues actrius i que serveix de fil conductor de l’acció entre els números cantats. Com a idea podria haver funcionat si les actrius haguessin projectat millor les veus i la seva interpretació hagués estat més dinàmica, però va resultar una mica pesat i amb moments inintel·ligibles, tot compartint-ne la responsabilitat actrius i direcció d’escena.

Marta Mathéu com a Berta. © Gusbersan

Marta Mathéu com a Berta. © Gusbersan

En canvi, la part vocal va estar molt ben servida pel sextet protagonista. Catalina va ser interpretada per la soprano Vanessa Goikoetxea, que va saber imprimir a la seva interpretació aquest binomi difícil del gènere que són una gran tècnica vocal i una flexibilitat interpretativa en el seu complex paper de dona que evoluciona de cantinera enamorada a tsarina de totes les Rússies. El paper de Marta Mathéu es podria considerar, més que com a tiple còmica, tan usual en la sarsuela posterior, com el d’una segona soprano amb un caràcter més alegre i desenfadat, i que en tot moment es va veure identificada amb aquesta gran cantant que debutava al Teatro de la Zarzuela. De veu vellutada, facilitat per als aguts i pianissimi, va saber fer créixer el seu paper en duos i concertants, bo i destacant la seva sentida interpretació de la romança “Va passar la nit” del tercer acte.

Del quartet masculí, va destacar el tenor canari Gustavo Peña, segur en els aguts, com en la seva romança “Aquell semblant”, de gran lirisme, però amb un excés de nasalitat en certs moments.

Javier Franco va fer una veritable recreació del cosac Kalmuff, tot subratllant-ne el caràcter buf i sense perdre en cap moment el seu característic bell timbre baritonal. Igualment correctes en els duos i concertants, el baix Francisco Crespo i el tenor Eduardo Aladrén.

El Coro Titular del Teatro de la Zarzuela va estar eficient però amb alguns problemes d’afinació en les seves cordes agudes i en l’empastament en diversos moments de l’obra, fruit de la dependència de cantar amb partitura. Pocs assajos, potser? Llàstima, perquè són uns efectius que sempre compleixen amb escreix en escena.

José María Moreno va ser el capità musical que ha portat a bon port aquests tres títols de sarsuela de mitjan del segle XIX amb un entusiasme i un lliurament veritablement lloables.

Cal felicitar d’una manera especial un dels pocs teatres, i el seu coordinador editorial, Victor Pagán, que es preocupa de fer uns programes no només estèticament atractius, sinó amb uns continguts i material gràfic tan acurats com útils per als aficionats i els estudiosos del gènere.

Tant de bo que aquesta política de recuperació (i per què no… d’enregistrament) d’aquest nostre patrimoni musical sigui una constant no només a la capital de l’Estat, sinó en altres institucions més properes a la nostra realitat cultural.

Post Your Thoughts