Cloenda agredolça

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

LA VÍDUA ALEGRE, de Franz Lehár. Angela Denoke. Bo Skovhus. Vanessa Goikoetxea. Ben Bliss. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. GRAN TEATRE DEL LICEU. 27 DE JULIOL DE 2017.

Per Aleix Palau

És curiós que el Gran Teatre del Liceu hagi optat per acabar la temporada 2016-17 programant una sola funció de La vídua alegre en versió de concert. I és curiós perquè ni la data, un 27 de juliol, ni el format, el de concert, van afavorir gaire una cloenda d’any que, en definitiva, va ser del tot agredolça.

Hem de partir de la premissa que, com tants títols lírics, La vídua alegra no se sustenta ni s’entén sense un suport escènic. A això, hi cal sumar que la versió del Liceu presentava notables parts retallades, uns 30 minuts, i que el repartiment vocal no va estar, en general i com tantes vegades està succeint últimament, a l’alçada d’un teatre com el Liceu.

Angela Denoke era el gran reclam de la vetllada. La soprano saxona, famosa per les seves interpretacions de repertori alemany, va abordar el paper de Hanna Glawari, la vídua, amb gran esforç i notables problemes d’afinació. Denoke va presentar un registre agut oscil·lant i acusadament forçat. Només semblava còmoda a la tessitura central. Ja fa temps que la soprano pateix aquests desajustos. Potser ha arribat el moment de parar i intentar solucionar-ho.

Un veterà del rol, Bo Skovhus, va abordar el paper de Danilo amb naturalitat i lliurant-se a la causa, tot compensant el desgavell de Denoke. Potser la veu ja no té la frescor que requereix el personatge, però Skovhus ho va suplir amb les habilitats de qui coneix l’opereta al detall.

La soprano Vanessa Goikoetxea va ser un dels plats forts de la nit amb la seva Valencienne de timbre preciós. Cal destacar en ella la sorprenent homogeneïtat de registres i un control de l’instrument que, a més, ve complementat per una gran seguretat escènica. De bon grat a més d’un se’ns va passar pel cap la sort que haguéssim tingut de tenir-la a ella com a Hanna.

Per la seva banda, Ben Bliss, segon premi del Concurs Viñas 2015, va fer un Camille correcte. El tenor americà no té una veu gaire gruixuda, però sí un estil acurat i gran facilitat per al cant lligat.

El repartiment es va completar amb membres del Cor del Liceu. Una elecció sense solta ni volta, ja que els cantants triats no tenien ni la veu ni la projecció per poder abordar aquesta tasca. Sí que va brillar en canvi el cor en les seves intervencions. Es nota la feina ben feta, igual que a l’orquestra del mestre Josep Pons, que, malgrat no estar prou còmode amb aquest repertori, va aconseguir un so compacte i uniforme. Però atenció: no oblidem que la visible millora dels cossos estables de la casa és una realitat a mitges, ja que es compta amb un alt nombre de reforços. Reforços que, en una situació habitual i més en un teatre com el Liceu, haurien de formar part de la plantilla del Teatre. En qualsevol cas, esperem que de cara a la propera temporada la situació se segueixi regularitzant. Ho mereix el públic i ho mereix el Liceu.

Post Your Thoughts