Subscriu-te

De Cuba als Pirineus

TEMPORADA ANDORRA LÍRICA. Jonaina Salvador (Cecilia Valdés), Andrés Sánchez (Leonardo Gamboa), Laia Mata (Llincheta, Dolorita), Néstor Pintado (José Dolores Pimienta), Maria Batlle (Dolores Santa Cruz), Francisco Amat (esclau), Jordi Ferrer (Meneses), Adrià Mas (Tirso), Anbert Contel (Solfa, Melitón), Ramón Ribó (Cándido Gamboa), Anabel Cabañes (Rosa Sandoval), Deneb García (Nemesia). Cor Adult i Jove de l’Òpera d’Andorra. Cor Jove de l’Escola Sant Ermengol. Esbart Lauredià. Dimay Puron, ballarina. Ricardo Serenelli, piano. Daniel Martín, oboè. Francesc Planella, violí. Jordi Claret, violoncel. Enric Cullell, percussió. Yhovani Duarte, director musical. Federico Figueroa, director d’escena i adaptació. Gonzalo Roig: Cecilia Valdés. CENTRE CULTURAL I DE CONGRESSOS LAUREDIÀ. SANT JULIÀ DE LÒRIA (ANDORRA). 9 DE MAIG DE 2021.

El segon cap de setmana de maig la jove Associació Andorra Lírica va tancar la seva temporada amb l’estrena al país dels Pirineus del títol més representatiu de la sarsuela cubana: Cecilia Valdés de Gonzalo Roig, que va esdevenir l’intent de fundació de l’òpera nacional popular cubana més aclamat, a partir del mestissatge de música negra, camperola, criolla i de la tradició vocal occidental. Una obra festiva però de resolució tràgica, precipitada i de coherència dubtosa en els dos quadres finals (particularment el religiós), amb què es tanquen alguns cercles argumentals jugant la baula de l’efectisme i el gir argumental sobtat a la manera de culebrot televisiu. L’obra, per cert, es va estrenar a Madrid la temporada 2019-20, més de vuit dècades després de pujar al Teatro Martí de l’Havana el 26 de març de 1932, en la mateixa jornada que la no menys icònica Luisa Fernanda de Moreno Torroba a la capital espanyola.

L’espectacle s’emmarcava en els actes de la Cimera Iberoamericana celebrada unes setmanes abans i que va possibilitar un intercanvi cultural entre l’entitat andorrana i el Teatre Líric Nacional de Cuba. D’aquesta manera es va comptar amb la presència del director d’orquestra de l’esmentat Teatre Nacional, Yhovani Duarte, que va concertar una partitura rítmicament complexa, amb freqüents canvis mètrics que articulen l’ampli ventall de danses que nodreixen tots els números musicals: des de l’havanera i la guajira fins a la guaracha i el tango, tot imbuint d’ambient festiu les escenes de les classes socials altes i de les baixes. Duarte va conduir amb eficàcia el petit conjunt instrumental format per piano, violí, violoncel, oboè i percussió. Aquesta darrera va fer gaudir el públic amb el lluïment a solo i amb caràcter d’improvisació de l’intermedi. Una peça, per cert, no escrita inicialment per Roig i que, a Cuba, es transmet per tradició entre percussionistes a partir d’unes bases rítmiques, segons que em va comentar el mateix director.

Entre els protagonistes, el tenor –també cubà– Andrés Sánchez Joglar va encarnar un Leonardo Gamboa molt segur en escena compensant la dosi de testosterona tant en la seva faceta d’enamorat com en la de vividor aristocràtic. Vocalment va convèncer pel lirisme i els repunts d’apassionament en solitari i, sobretot, en el duo amb la Cecilia Valdés de Jonaina Salvador. Un duo, per cert, d’ascendència lehariana i hereu de la sensibleria de l’opereta vienesa. Si Sánchez Joglar va satisfer per un registre central refulgent, sense abús de pinyols i notable habilitat en el fraseig i el legato en una veu bastant rodona, la soprano lírica lleugera andorrana va ser la figura centrípeta des de la seva romança de sortida, estupendament coordinada en el cant i la coreografia, bo i fent gala d’un registre mitjà i agut atractius, ben projectats i sense excés de vibrato ni estridències, fins i tot en la seva romança-nana “Duerme, hija mía”. Néstor Pindado com a José Dolores Pimienta complementava amb discreció el trio canor principal.

A més, gràcies al recent conveni signat amb el Conservatori Superior de Música del Liceu, es va completar l’ampli repartiment de l’obra amb la participació d’estudiants. D’aquestes manera, les joves veus en formació, com la soprano Laia Mata (rols de Llincheta i Dolorita), el baríton Jordi Ferrer (Meneses) i Adrià Mas (graciós, àgil i encertat com a Tirso), troben una oportunitat idònia per guanyar experiència escènica i ampliar el repertori. D’altra banda, l’accent hipercatalà del Gonzalo Gamboa de Ramón Ribó s’escorava en la sorpresa històrica de saber que, en la novel·la original, Cecilia Valdés o La loma del ángel (1882) del destacat novel·lista independentista cubà Cirilo Villaverde, el seu personatge té arrels catalanes paleses en alguns diàlegs que recreen l’adaptació fonètica de parla catalana.

Tot plegat va encarrilar-se sota la direcció escènica del mexicà Federico Figueroa, que els darrers temps ha desenvolupat una prospectiva trajectòria a Espanya, també avesada a la sarsuela. En va saber dinamitzar els nombrosos canvis d’escena que alentien el decurs de l’obra i sumaven dificultats a la proposta escènica d’ambientació vuitcentista feta per Antonio Bártolo. Aquesta jugava amb l’attrezzo indispensable i resultava prou ben vestida gràcies a les imatges projectades sobre un ciclorama, que s’inspiraven en els gravats cubans de l’artista Federico Mialhe (1810-1881) i en les pintures costumistes de l’època de Patricio de Landaluce (1830-1889), també presents en el vestuari. En aquest sentit, Figueroa també va resoldre adientment el preludi gràcies a una coreografia que sintetitzava els precedents argumentals de l’acció. Igualment satisfactòries van ser les intervencions de la ballarina no professional Dimay Puron i de l’Esbart Lauredià, sota les directrius del coreògraf andorrà Jaume Torra. I és que, un dels al·licients per a la regió és la implicació de les agrupacions i entitats de la zona que, com el cor i tots els comprimaris, són amateurs i voluntariosos i llauren un camí la dedicació del qual s’afermarà amb la cohesió i la naturalitat del conjunt.

Al final, aplaudiments d’un públic curosament ubicat segons els protocols de la pandèmia que reconeixia la setmana intensa d’assajos per a un muntatge que va saber cuidar totes les disciplines implícites (cant, ball, música, teatre, arts plàstiques) i compensar la sempiterna falta de recursos econòmics i logístics que els impedeixen créixer i potenciar la llavor artística. La capacitat de sumar esforços i l’empatia en l’equip base hi són. Quelcom indispensable per a la bona comunicació i la seva fluència. És obvi que a la companyia Andorra Lírica li queda molt camí per recórrer, però també ho és que avança amb pas ferm. Per aquest motiu els organismes polítics i les administracions públiques de la regió haurien d’involucrar-s’hi majorment i atorgar tot el suport indispensable –al marge dels possibles patrocinis privats– que evitin dràstics desequilibris com s’esdevé a Catalunya, en què el 95% del pressupost musical es capitalitza a Barcelona. Moltes entitats han començat, com l’agrupació andorrana capitanejada per Jonaina Salvador. I a Catalunya, una, l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell, fa tres dècades que exporta els seus muntatges pel territori acostant l’òpera a moltes ciutats.

Ah! I una petita, útil, encara que poc ecològica notícia: no hi van faltar els programes de mà en paper.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L'@OrquestraOBC ofereix un concert extraordinari, gratuït i exclusiu pels seus abonats el proper 25 de juny a @auditoribcn. Hi participarà com a solista el violinista Sergei Dogadin i estarà dirigit per Juanjo Mena. El programa serà monogràfic amb obres de Txaikovski.

Fins a 17 concerts, deu d'ells d'artistes que debuten al festival, tindran lloc aquest estiu al @Fest_Torroella. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/el-festival-de-torroella-de-montgri-culmina-la-celebracio-del-seu-40e-aniversari-aquest-2021/

La soprano Carolyn Sampson i @JDELARUBIA van compartir escenari al @palaumusicacat. "Escoltar aquest Àlbum, pensat per ser ofert dins un àmbit domèstic, en una sala de concerts, ha estat un encert", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/de-lambit-domestic-a-la-sala-de-concerts/

La música de Schubert i una instal.lació de Chiharu Shiota han conviscut aquests dies al @Liceu_cat. "Després de la sorpresa inicial, hom s’adonava que la lírica no és patrimoni exclusiu d’un timbre vocal", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/el-viatge-hivernal-de-wotan/

Segueix-nos a Twitter