Subscriu-te

Crítica

‘Elisir’ efectiu amb debuts estel·lars

El tenor mexicà Javier Camarena. © Antoni Bofill

L’ELISIR D’AMORE de Gaetano Donizetti. Javier Camarena. Nicole Cabell. Àngel Òdena. Simone Alberghini. Eliana Bayón. Dir. escènica: Mario Gas. Dir. musical: Daniele Callegari. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. LICEU. 11 DE NOVEMBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Un bàlsam, més que un elixir, va resultar la reposició ahir de la bellíssima, entretinguda i no gens démodé posada en escena de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti que Mario Gas va crear per al Liceu (la idea original és del 1983 en la producció feta per al Festival Grec) en època de vaques magres, quan la temporada vivia exiliada al Teatre Victòria durant la reconstrucció del teatre de La Rambla. Novament en època de vaques magres, aquesta producció que sembla gaudir d’un punt de màgia –com si es tractés d’un amulet de la bona sort, potser per l’efecte del “magico elisir” de Dulcamara– sempre favorable als cantants que s’hi endinsen, ha donat peu a un nou vespre màgic que s’emmarcarà amb lletres d’or dins l’anuari musical del teatre.

Es portava amb discreció el fet que en aquestes funcions, programades com a populars, s’esdevenien diversos debuts de joves talents de trajectòria emergent. Una discreció benvinguda, perquè ja sabem que el màrqueting excessiu ha causat no poques víctimes els darrers anys en l’àmbit de les noves veus de la lírica. Però, davant de tanta discreció, poca gent esperava un debut tan fulgurant com el del tenor mexicà Javier Camarena. És clar, tothom estava pendent del retorn del també mexicà Rolando Villazón a les funcions del mes de març. De característiques dispars, la veu de Camarena és posseïdora d’un timbre noble, juvenil i carnós. Una veu encisadora, sobretot, per l’extraordinària qualitat tècnica amb què la sap conduir. Una veu, a més, d’aguts rutilants que omplien a bastament una sala del Liceu no precisament petita i que contenia l’alè en massa en més d’un moment al llarg de la funció. La seva “Furtiva lacrima” posà l’ai al cor dels oients com feia temps que no se sentia, amb una cadenza final d’antologia en la qual es podia tallar el silenci amb un ganivet en les pauses tan musicals que el tenor va donar-hi. El tenor, a més, demostrà una seguretat no exempta d’humilitat, perfectament adient amb el personatge de Nemorino. Feia gràcia, sense aparentar idiotesa, resultava entranyable i no gens histriònic. Un debut per al record, sens dubte. Tant de bo la seva trajectòria musical el porti pels camins adequats a la seva veu, més lleugera que lírica però amb la sumptuositat suficient per moure’s en un territori de líric italià i francès, ben lluny, però, dels rols dramàtics.

Àngel Òdena i Nicole Cabell. © Antoni Bofill

La nord-americana Nicole Cabell era l’altra debutant a Barcelona. D’origen afroamericà, la veu de Cabell posseeix aquella ressonància tan característica d’aquestes veus, molt ben conduïda i amb un registre homogeni i una tècnica també exemplar. Només un “però”, una dicció a vegades enfosquida per la característica ressonància cranial; problema, en tot cas, menor. Com a Adina oferí una perspectiva més humana del personatge, molt menys arrogant que la noia presumida i frívola amb què normalment s’ha equiparat el personatge i, en el fons, enamorada de Nemorino des de bon principi, malgrat que no ho vulgui reconèixer. Pecat d’orgull, al capdavall.

Al costat de la parella protagonista, el magnífic i imponent Belcore d’Àngel Òdena, que acaba de debutar al Metropolitan de Nova York, tot un portent de fanfarroneria simpàtica i veu de gran impacte. Igual que Simone Alberghini, també debutant al Liceu, que després d’uns inicis de posicionament va demostrar grans dots vocals en un Dulcamara graciós i més elegant del que és costum. Molt bé Eliana Bayón com a Gianetta i un Cor del Liceu que en obres de repertori mostra la seva millor faceta. També l’Orquestra va brillar, gràcies a l’aportació de Daniele Callegari, molt atent als cantants i traient molt suc d’una partitura que de ben segur està entre el millor de la producció de Donizetti.

Al final, “Moscatell, no elixir” repartit entre butaques de platea, i a un li entraven ganes de tornar a sentir l’òpera sencera, de cap a cap. Efecte de l’elisir? No hi ha res millor que provar-ho per descobrir-ho…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter