Subscriu-te

Crítica

Excel·lent cant de cor, soprano i batuta

CONCERT ONZE DE SETEMBRE (Fundació Mas i Mas-Palau de la Música Catalana). Orquestra Simfònica de Tarragona Camerata XXI. Orfeó Català. Marta Mathéu, soprano. Dir.: Xavier Puig. Obres de Ricard Lamote de Grignon, Toldrà, Montsalvatge, Rodoreda, Manén i Josep Vila. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE SETEMBRE DE 2012.

Per Jaume Comellas

Amb la seva reconeguda finor intel·lectual i no menys fi sentit de l’humor, Eduard Toldrà deia que si les batutes sonessin, compte quines coses sentiríem a vegades. Amb aquesta explicació justifiquem el títol insòlit d’aquesta crítica, tot anunciant que la batuta de Xavier Puig en aquest concert va sonar molt bé. Com indica el títol –del concert–, es tractava d’una proposta “de circumstàncies”, en què el component celebració o cerimonial musical de la Diada jugava un paper visible, estelades incloses. En tot cas, tot sigui dit també, amb força música, i a més molt ben interpretada.

El programa a la primera part era presidit per una mena de suite d’homenatges commemoratius d’efemèrides destacades: 50 anys de la mort de Ricard Lamote de Grignon i d’Eduard Toldrà i el centenari del naixement de Montsalvatge. La veu –soprano– va centrar aquesta part amb un aplec molt representatiu de l’obra vocal dels dos darrers. El cicle, incomplet, de les Cançons per a soprano i orquestra de Toldrà i tres de les famoses i personals Canciones negras de Montsalvatge en arranjament per a veu i orquestra d’Albert Guinovart; i la versió d’El cant dels ocells que amb el títol de Madrigal sobre un tema popular va escriure el mateix Montsalvatge per ser cantat per Victòria dels Àngels a la cloenda dels Jocs Olímpics del 1992.

Marta Mathéu va estar esplèndida en tota la seva actuació, però va estar-hi superlativament en Canción de cuna para dormir a un negrito, a l’altura de les més reeixides que hem pogut escoltar mai. També va cantar molt i molt bé el Canto negro; però insistim que en Canción de cuna… va tocar gairebé el cel.

La introducció del concert van ser Quatre petites pastorals per a petita orquestra de Lamote de Grignon. Una composició delicada, poètica, de caire impressionista, plena de subtileses, de deliqüescències, de remors penetrants. Pura filigrana mestrívola en la seva curta durada, pròpia d’un músic creatiu, integralment artista, tanmateix tan oblidat de les nostres programacions.

La segona part va ser la de l’Orfeó Català, i va ser també la més de circumstàncies, amb una versió sense relleu del conegut El Virolai justificada per la coincidència del 90 aniversari de la mort del seu autor, Josep Rodoreda. Joan Manén va ser recordat amb una recreació coral –creativa, valgui la redundància– del conegut tema Muntanyes del Canigó, amb la veu solista de Marta Mathéu. Aquí sí que hi va haver interès en la versió acurada de l’Orfeó i de la soprano.

Finalment es va oferir la reeixida fantasia coral-orquestral Mirador, del titular de l’Orfeó Català, Josep Vila i Casañas; una suite de temes populars catalans confegida amb un ofici brillant, amb bones dosis de monumentalitat i d’escalf populista; una obra rodona, efectista i alhora eficaç, que l’Orfeó coneix molt bé i va resoldre sense problemes.

Hom torna al principi, a l’aportació de Xavier Puig. El seu treball, especialment a la part més compromesa –la primera–, va ser modèlic: gest precís, detallisme perfeccionista però sense trencar mai la fluïdesa del discurs, riquesa de matisos i autoritat planera van configurar un treball notabilíssim per al qual va comptar amb la bona col·laboració, ultra de l’Orfeó Català i de Marta Mathéu, de la jove Orquestra Simfònica de Tarragona Camerata XXI, un conjunt que esperem que tingui oportunitat de consolidar-se i esdevenir peça important de la vida musical de les comarques tarragonines.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter