Subscriu-te

Joan Manén cantat

Esclat d’amor. Joan Manén. Obra per a veu i piano
Júlia Farrés-Llongueras, soprano
David Alegret, tenor
Daniel Blanch, piano
La Mà de Guido, 2020

El segell La Mà de Guido dedica el sisè volum de la seva “Joan Manén Collection” a l’obra per a veu i piano del compositor barceloní. Hi participen la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el tenor David Alegret, acompanyats pel pianista Daniel Blanch, que és, també, president de l’Associació Joan Manén. En total el disc recull vint-i-dues cançons repartides de manera equitativa entre els dos cantants: Julia Farrés-Llongueras n’interpreta les onze primeres i David Alegret les altres onze.

Si –de manera general i tret d’un parell de sardanes famoses– l’àmplia producció de Manén pateix d’una manca de divulgació i de presència a les programacions, la situació s’agreuja en el cas de l’obra per a veu i piano. Per aquest motiu cal celebrar l’aparició d’aquest disc absolutament necessari per a una valoració correcta de Joan Manén com a compositor. Violinista precoç que, presentat com a nen prodigi, als onze anys ja feia gires per Amèrica, Manén s’inicià de ben jove també en la composició de cançons. Les més primerenques que recull el disc daten del 1904, de l’època en què Manén residia a Berlín i consolidava el seu prestigi europeu com a violinista.

Les Cinc cançons alemanyes, op. A-4, quatre sobre textos d’Elsa Laura von Wolzogen i una sobre un text del seu espòs, Ernst von Wolzogen, s’emmarquen en una estètica romàntica tardana, sensual, un punt decadent i de saló, però sense l’excés de sucre de la cançó de saló italiana de l’època. La melodia vola àmpliament, s’adapta naturalment al text, i l’acompanyament pianístic, sense ser especialment sofisticat o original, és ben correcte. Una mica menys de saló i un punt més àcides resulten les Quatre cançons alemanyes, op. A-10, sobre textos de Margarethe von Schuch i Louis Zacharias que segueixen i que també són del 1904. En aquells anys Manén queda captivat per l’ambient artístic del primer cabaret literari berlinès, el cèlebre Überbrettl que havia creat el seu amic Wolzogen, i d’alguna manera això es percep en aquestes obres que ja presenten unes línies melòdiques i uns acompanyaments menys convencionals, més moderns, però sense arribar al trencament, l’amargor, l’aspror i la intensitat expressiva que, vint anys més tard, tindrà la música de cabaret alemanya d’entreguerres.

Segueixen en l’enregistrament Liebesjubel i Flecha. Dues cançons molt diferents. La primera pertany a l’esmentat període berlinès, que posteriorment va ser adaptada al català pel mateix compositor titulada Esclat d’amor, que dona nom a tot el disc. Flecha, sobre text en castellà de Luis Doreste, és molt més tardana, data del 1936 (publicada el 1938) i pertany al període “ibèric” del compositor, que entre els anys vint i trenta va aplicar aquest adjectiu a diverses peces, tant instrumentals com vocals. Girs harmònics i peus rítmics tradicionals espanyols donen a la peça el rerefons “ibèric” buscat pel compositor.

La participació de David Alegret al disc s’inicia amb Balada, sobre text català de Tomàs Garcés, que primer es va publicar en adaptació castellana amb el títol de Sardana i que també pertany al període “ibèric” de l’autor. La intervenció d’Alegret segueix amb Tres cançons, un grup integrat per “Lo frare”, “Lo diví estel” i “Lo pastor”, sobre textos del mateix autor i que també daten del fructífer any 1904. Sorprèn en aquestes peces la capacitat de Manén per capturar l’essència melòdica de la cançó popular catalana i crear cançons noves que sonen genuïnament populars.

El disc continua amb Quatre cançons populars catalanes, un treball d’adaptació que data probablement del període 1914-1918, en què Manén acredita una gran capacitat per fer vestits nous a velles melodies heretades. En aquest sentit, sorprèn l’originalitat en la introducció de variants melòdiques molt originals de la coneguda cançó El rossinyol.

El disc segueix amb dues obres també del 1904, Amunt i Ufania, sobre textos del mateix compositor, i es tanca amb David Alegret cantant Esclat d’amor, la versió catalana del Liebesjubel que hem escoltat anteriorment cantat per Júlia Farrés-Llongueras.

Imatge destacada: Júlia Farrés-Llongueras, David Alegret i Daniel Blanch

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *