Subscriu-te

Mozart, en molt bones mans

FESTIVAL MOZART NITS D’ESTIU. Albert Cano Smit, piano. OBC. Andrea Marcon, director. C. Baguer: Simfonia núm. 2. W. A. Mozart: Concert per a piano núm. 21, KV 467; Simfonia núm. 39, KV 543. L’AUDITORI. 1 DE JULIOL DE 2021.

Primera cita estiuenca amb Mozart gràcies a la magnífica iniciativa de l’OBC per als tres primers dijous de juliol, aquest Festival Mozart Nits d’Estiu que protagonitza l’orquestra amb un estol de convidats molt llaminers i amb un repertori de traca i mocador, d’obres mestres i alhora populars que van propiciar una assistència massiva de públic (pràcticament el cent per cent de l’aforament permès per les restriccions derivades de la pandèmia). Veient com ha anat evolucionant al llarg dels darrers mesos la presència de públic en concerts de gran format, segurament aquest festival ajudarà a sortir del cau molts melòmans que encara no s’hi atrevien: és un esquer irresistible.

Aquest primer concert va tenir com a convidat un director de prestigi, expert en repertori barroc i clàssic, l’italià Andrea Marcon, que va fer una lectura prudent i respectuosa de cadascuna de les obres i va mostrar una bona sintonia, tant amb l’orquestra com amb el solista, el jove pianista català Albert Cano. De fet, el concert va començar amb la brevíssima i elegant Segona Simfonia d’un compositor català coetani de Mozart, Carles Baguer: música d’aire haydnià, amb trets Sturm und Drang (més en l’esperit que no pas en la forma, d’allò més escolàstica) i que s’acaba amb un quart moviment vigorós i ben interessant. Incloure obres d’autors catalans en els concerts d’aquest cicle és una iniciativa lloable perquè permet recuperar i conèixer repertori simfònic autòcton oblidat o menystingut com aquest, o com el de Ferran Sor, que sonarà en el segon concert del festival.

Un dels elements més atractius del concert era veure el jove pianista Albert Cano afrontant un Concert emblemàtic del repertori de tots els temps, com és el núm. 21 en Do major de Mozart. Nascut a Ginebra fa 24 anys, però amb arrels catalanes (es va formar a l’Escolania de Montserrat) i des de fa anys resident a Nova York, on perfecciona la seva tècnica a la Juilliard School, Albert Cano ha tingut una progressió espectacular des que, amb 17 anys, va començar a tocar amb orquestres nord-americanes concerts de gran repertori i exigència, i a guanyar premis de relleu arreu del món: no va ser prematur, ni cap miratge, perquè la maduresa musical a la qual ha arribat aquest xicot, agradable, modest i amb un català d’accent americà inconfusible, ha quedat sobradament demostrada en les actuacions que ha fet darrerament. Aquest cronista ja va quedar bocabadat en veure’l en recital durant la seva residència a la Pedrera a final del 2019 (unes Residències que van quedar escapçades per la pandèmia i que esperem amb candeletes que es reprenguin enguany), però en pocs mesos hi ha hagut una progressió indiscutible: a una tècnica impecable, de dicció cristal·lina i equilibrada en totes les melodies, s’hi afegeix una solidesa en els arguments musicals i una maduresa en la lectura que han generat un Mozart natural, serè, reposat, sense ni un bri d’afectació: és en obres com aquesta i especialment en el cèlebre “Andante” central on allò que sembla més fàcil és el més delicat, el més arriscat i difícil, precisament per la seva extrema fragilitat, per la temptació de l’amanerament, del virtuosisme estèril. Tocar allò que diu la partitura, ben tocat, i res més, és la millor manera de magnificar una obra com aquesta, i Albert Cano se’n va fer l’amo i senyor, amb la complicitat de la batuta i l’acompanyament subtil, atent i respectuós de l’orquestra, que va tenir moments de delicadesa exquisida. Poques coses es poden objectar a una versió tan íntima, delicada i precisa. L’ovació entusiasta del públic va provocar una propina reveladora: el quart “Contrapunt” de L’art de la fuga de J. S. Bach va sonar impecable per la claredat, pel rigor i la naturalitat. Albert Cano té camí per recórrer i per créixer, però té alguna cosa especial, allò intangible que tan pocs tenen, que li auguren una carrera extraordinària que hem de seguir de ben a prop.

La festa mozartiana es va arrodonir amb una versió brillant de la Simfonia núm. 39, la primera de la cèlebre trilogia final del geni de Salzburg, sorgida en una època de greus turbulències personals i financeres (juny del 1788), que només es trasllueixen en passatges puntuals d’una obra joiosa i de gran energia lírica. Andrea Marcon, amb un gest sui generis però expressiu i eficaç (i amb una mena de bastonet curt com a batuta) va obtenir una resposta esplèndida dels músics de l’OBC, àgils, flexibles i atents a totes les indicacions, amb una corda compacta i amb remarcables intervencions del metall i la fusta (clarinets al “Menuetto”) que no van quedar enterbolides ni per l’avís per la megafonia que es va disparar sobtadament a trenta compassos del final de l’obra. Però més enllà de l’anècdota, cal reconèixer i agrair a tots els integrants de l’orquestra l’esforç, la tenacitat i el compromís amb la música i amb el seu públic durant tots aquests mesos penosos, perquè sabem del cert que tocar en aquestes condicions (mascareta, distància…) no és gens còmode (per dir-ho suaument), i el nivell que han mantingut durant tot aquest temps ha estat admirable.

El Festival Mozart Nits d’Estiu continua durant dos dijous més, amb un programa molt atractiu que recomanem ferventment.

Imatge destacada: (c) May Zircus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Una nova cita portarà centenars de joves cantants a Barcelona la setmana que ve. Més informació, al nostre web! @Liceu_cat http://www.revistamusical.cat/el-concurs-de-cant-montserrat-caballe-aterra-per-primera-vegada-al-liceu/

Moltes gràcies pel record, @almanacat!

L'organista Montserrat Torrent, de 95 anys, ha estat distingida amb el Premi Nacional de Música de @culturagob en la categoria d'Interpretació. En la de Composició, el guardó ha recaigut en Gabriel Erkoreka.

La temporada de cambra de @auditoribcn arrenca aquest dijous amb un plat fort: les cançons populars de Gerhard. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-musica-vocal-de-robert-gerhard-inaugura-la-temporada-de-cambra-de-lauditori/

Segueix-nos a Twitter