Subscriu-te

Desigualtat de prestacions entre les germanes Hagner

© www.facebook.com/ibercamera
© www.facebook.com/ibercamera

IBERCAMERA. Viviane Hagner, violí. Nicole Hagner, piano. Obres de Beethoven: Sonates per a violí i piano núm. 3, op. 12; núm. 5, op. 24, “Primavera”, núm. 9, op. 47, “Kreutzer”. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE MARÇ DE 2017.

Per Lluís Trullén

Amb un programa monogràficament dedicat a Sonates per a violí i piano de Beethoven, les germanes Hagner actuaven al Palau invitades per la temporada Ibercamera. Viviane, la cèlebre violinista, ho feia per sisena ocasió, mentre que l’actuació de Nicole en suposava el debut a Barcelona.

Viviane Hagner s’ha convertit en una de les estrelles de les darreres temporades d’Ibercamera. Amb un violí Stradivarius de sonoritat meravellosa, les seves interpretacions són sinònim de color, d’aprofundiment, de vistositat, havent guanyat any rere any aplom sobre els escenaris, un terreny que coneix a bastament des del debut internacional amb només dotze anys. Per la seva banda, Nicole és l’exemple de pianista tècnicament impecable, objectiva, que no dóna lloc a la sorpresa (malgrat disposar en aquest concert del Palau d’un Steinway de recent fabricació i de sonoritat espectacular) i que mostra una seguretat poc menys que infal·lible. Malgrat ser germanes, les seves visions de la música semblaven afrontar tant la Sonata núm. 3 com la celebradíssima Primavera amb unes regles del joc diferents. El violí de Viviane era sinònim d’apassionament, delicadesa, uns contrastos constants entre dinàmiques que atorgaven una frescor i naturalitat expressiva bellíssima a unes obres tan conegudes de Beethoven. Per la seva banda, Nicole es mostrava estricta, cercant una exactitud matemàtica en el detall, però deixant poca volada a la imaginació. La música de les Sonates per a violí i piano de Beethoven requereix una compenetració musical absoluta entre els intèrprets, i curiosament, entre les dues germanes, cadascuna exposant unes característiques musicals pròpies, semblava no produir-se aquesta empatia musical.

En la interpretació de la Sonata Kreutzer, la comunió d’idees musicals va anar congeniant-se. Sense arribar a assolir uns punts de vehemència i fortalesa interior proposades en altres versions, sí que en l’inefable “Andante amb variacions” es va assolir aquella entesa tan esperada, i fou de lluny el moment més celebrat a nivell interpretatiu. Nicole hi va mostrar frasejos plens de delicadesa i Viviane entrava dins el joc pianístic, tot obtenint-se, ara sí, aquesta màgia tan esperada de la fusió entre piano i violí en un tot comú. Amb una breu peça de Schubert va cloure un concert bellíssim per les obres programades, però amb dues artistes damunt l’escenari amb diferents caràcters musicals en què brillava més pels seus trets una violinista que s’ha convertit en un aval de la temporada Ibercamera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter