Dues cataractes improvisadores: Dianne Reeves i Saxophone Summit

L’actuació de Dianne Reeves al Teatre-Auditori de Sant Cugat. © Jordi García/Localpres

L’actuació de Dianne Reeves al Teatre-Auditori de Sant Cugat. © Jordi García/Localpres

45è VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA

Per Albert Suñé

Els dos únics concerts del 45è Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona que tenien com a marc el Teatre-Auditori de Sant Cugat –que ja fa uns anys que rep actuacions de l’efemèride–, van tenir lloc els dies 19 i 25 d’aquest mes. Hi van actuar, respectivament, Saxophone Summit i Dianne Reeves. Cal dir que l’actuació d’aquesta vocalista al capdavant del seu combo fou realment exquisida. Per la seva banda, la compareixença dels saxos Dave Liebman, Joe Lovano i Ravi Coltrane, agombolats per un trio, fou una gran simfonia improvisadora.

Però també improvisà Dianne Reeves. Per tant, hi va haver un denominador comú en els dos grups. O sigui, tant els uns com altres van deixar de costat en molt bona part les bases per tal d’enfilar-se a la recerca de nous sons i sensacions. Els dos combos no van interpretar només jazz, sinó que es van dedicar a explorar altres tipus d’estils.

I el resultat foren dues fusions. Això sí, força diferents.

Perquè Dianne Reeves omplí l’escenari de swing, de pop, de blues, de reggae, de calypso…, en una actuació superba a la qual van contribuir de manera decisiva la seva formidable veu –d’ampli registre, de classe innata–, un scat sense màcula i un cervell enormement dotat per transformar tots aquests sons en una exquisida col·lecció pictòrica de moderna concepció, empeltada de jazz, en la qual no va fallar gairebé res.

I diem “gairebé” perquè, tonalment parlant, hi va haver algunes repeticions. Especialment en els dos o tres primers temes. A partir d’aquí, però, la cosa s’enlairà de manera majestuosa i s’arribà al bis amb Dianne presentant els seus músics mentre cantava ensems que donava les gràcies al públic. Que l’ovacionà ben merescudament. Es va posar de manifest, per tant, que és avui dia la peça més cobejada del jazz vocal modern.

Al voltant de Dianne Reeves, hi havia quatre músics esplèndids, molt compenetrats  amb la líder, i que hi van aportar un gran gra de sorra: Peter Martin, piano; Romero Lubambo, guitarra; Reginald Veal, contrabaix i baix, i Terreon Gully, bateria. Que no van parar de construir i que no sempre actuaren plegats amb la vocalista, ja que Dianne també va confegir duos amb Martin, Lubambo i Veal, respectivament. I se’n sortí, així mateix, de manera admirable.

El Saxophone Summit al Teatre-Auditori de Sant Cugat. © Lorenzo Duaso

El Saxophone Summit al Teatre-Auditori de Sant Cugat. © Lorenzo Duaso

Per la seva banda, Saxophone Summit, amb tres colossals saxos tenors al davant del grup –també interpretaren al saxo soprano i fins i tot al clarinet baix–, es va llançar a oferir amb tot el cabal de la seva força i sapiència una sèrie d’improvisacions a partir de temes de la darrera època de John Coltrane. Allà no hi havia aturador possible. Es construïa de manera contínua, gairebé sense treves, amb un excepcional Dave Liebman com a líder i galvanitzador. Mentrestant, el fill de John, Ravi, i Joe Lovano no es quedaven enrere. Era un free obert a tots els vents i a totes les tempestes. Amb moments certament impactants per la seva novetat i bon joc de conjunt. Però que avorrí enormement en segons quins d’altres a causa de la gran quantitat de notes i més notes sense denominador comú que queien damunt dels espectadors.

El grup –on també hi hagueren uns molt encertats Phil Markovits, piano; Cecil McBea, contrabaix, i Billy Hart, bateria– acabà el concert amb un tema post hard-bop. I el públic va poder comprovar de manera fefaent que tota aquella gent també en sabia un niu, a l’hora de fer entrar molt més la melodia. Per tant, respirà un xic després de tanta simfonia improvisadora.

Revista Musical Catalana © 2014 Tots els drets reservats