Editorial Revista Musical Catalana 344

portada RMC 344

¿Tots podem opinar sobre música?

¿Qualsevol persona pot escriure la seva opinió sobre una interpretació musical o sobre una obra musical amb un esperit crític? Al voltant d’aquestes i altres qüestions girà el 27 de gener de 2015 el col·loqui “El valor de la crítica en els nostres dies”, organitzat per aquesta Revista i que comptà amb la participació del sotsdirector de «La Vanguardia», Llàtzer Moix; la directora artística del Gran Teatre del Liceu, Christina Scheppelmann; el compositor Benet Casablancas, i el crític musical del diari «ARA», Xavier Cester, conduïts pel periodista Antoni Bassas.

Bassas situà el punt de partida de la conversa en el context actual, en què les facilitats en l’accés a la informació i en la creació de continguts han fet que es perdi el monopoli emissor, que permet a tothom opinar i converteix la nostra en una “societat d’autors”. Un canvi de paradigma que inevitablement afecta la societat i, concretament, els professionals del sector de la informació.

La primera part del col·loqui versà sobre què entenem avui per crítica musical: Xavier Cester defensà que la crítica ha de ser alguna cosa més que l’expressió d’una opinió, que ha de ser útil i, per tant, oferir al lector un element de reflexió sostingut en uns raonaments que poden donar dades sobre l’estètica del moment en què vivim, opinió en la qual coincidí Llàtzer Moix, que reivindicà la necessitat de llegir i analitzar la crítica en el context històric en què s’emmarca. Benet Casablancas incidí en el fet que la crítica és un element més en la cadena de comunicació musical i que un bon crític ha de tenir un coneixement del context, del pretext que envolta la performance musical. Així doncs, no és el mateix escoltar una obra de bell nou que fer-ho després que aquesta ja hagi estat acceptada per la societat de la seva època, i féu referència al cas de l’estrena de La consagració de la primavera d’Stravinsky, avui dia una obra totalment acceptada.

Així mateix, Christina Scheppelmann va apel·lar al sentit de la responsabilitat que tot crític ha de tenir a l’hora d’exercir el seu ofici: responsabilitat en tant que ha d’informar, educar i guiar el lector, però no donant per descomptat que el lector sap tot el que el sap el crític. Scheppelmann va destacar el fet que avui dia hi ha una “sobredosi d’informació, però en canvi no hi ha una profunditat de coneixement” i, per tant, la crítica hauria de servir d’excepció en aquest context. El crític hauria de ser una guia que orienti el lector i assumeixi la responsabilitat de mantenir i crear l’interès sobre allò de què parla per contribuir a la formació dels lectors.

Benet Casablancas recollí aquesta idea i l’amplià, tot incidint en la funció pedagògica que hauria de tenir la crítica com a element de formació per ajudar el lector a formar-se un criteri, i incidí també en el fet que avui dia sembla que hi ha una separació entre la dimensió cognoscitiva (el coneixement) i la lúdica (el gaudi), un fet molt greu que està força estès en la nostra societat. D’altra banda, el compositor sabadellenc recordà que la crítica no pot establir càtedra perquè, al capdavall, quan es parla d’una obra d’art cal tenir en compte que cada experiència personal és única i no pot ser igual que la d’una altra persona.

El paper del crític als nostres dies

Un element important del debat va girar al voltant de la progressiva minva de la presència de la crítica musical en els mitjans de comunicació, sobretot als diaris. Llàtzer Moix va confirmar que el diari que ell representa cada cop té menys espai per a la crítica, perquè cada cop, també, hi ha menys paper. Un fenomen, però, com va apuntar Xavier Cester, que és general a tot el món. Als Estats Units la majoria de crítics en plantilla als diaris han desaparegut, amb Alemanya potser com l’única excepció d’aquesta tendència.

¿Són els crítics una espècie en extinció? Benet Casablancas recordà il·lustres compositors que van exercir –amb més o menys encert la crítica– com Wagner, Stravinsky i, més recentment, Montsalvatge, i també intel·lectuals com Goethe o Hänslick, a més de recordar que el crític hauria de saber copsar el misteri de l’art i tenir l’empatia per traslladar en paper la fotografia de la maduresa d’una societat.

La minva de l’espai dedicat a la crítica en els diaris i la popularització progressiva d’aquesta –avui dia sembla que qualsevol pugui ser crític–, fan que aquest rol estigui perdent progressivament el seu valor i, per tant, també el valor de la seva feina.

¿Va de baixa, doncs, el valor de la crítica? Casablancas recordà que al llarg de la història de la música hi ha hagut crítics meravellosos que es van equivocar en les seves prediccions, com Hänslick, Adorno o Stravinsky, però que fins i tot amb les seves equivocacions aconseguiren un efecte pedagògic. L’exercici de la crítica, doncs, és un bé necessari en tant que ofereix una plataforma al lector, un espai de reflexió en el qual aquest es pugui posicionar –estant d’acord o no amb el crític– davant un esdeveniment artístic i cultural. El que falta, potser, és més interès de la societat a elaborar un discurs crític propi.

Post Your Thoughts