Emanuel Church de Charleston, un cant per la unitat

Emanuel Church

Per Ricard Bordas

El 17 de juny passat al vespre vaig anar amb el meu fill i un amic seu a un partit de futbol de copa entre el Charleston Battery i l’Orlando. Era un dimecres molt calorós i xafogós, típic de principi d’estiu a la costa de Carolina del Sud. El partit es va allargar fins a la pròrroga i els penals. En acabar el partit tots estàvem una mica decebuts; el nostre equip de la ciutat havia perdut amb el nou equip de Kakà. Eren passades les deu de la nit.

Tornant cap a casa per un dels carrers principals de Mount Pleasant, tot era fosc i solitari. Un cotxe de policia ens va passar a molta velocitat amb els llums encesos i la sirena en direcció al famós pont Ravenel que creua el riu Cooper i que connecta les ciutats de Charleston i Mount Pleasant. Pocs minuts més tard arribava a casa amb una sensació estranya. Els nens anaren directament a jugar a l’habitació del meu fill i jo vaig connectar la CNN. En un moment vaig entendre per què hi va haver gent que va marxar del partit durant la pròrroga.

A les nou de la nit, un individu havia entrat a la històrica església Mare Emanuel de Charleston, de majoria negra, i havia disparat contra diverses persones que es reunien, com cada setmana, per estudiar la Bíblia. A mitjanit es confirmava que hi havia hagut nou morts i que el crim era un hate crime o crim d’odi, en aquest cas racisme. Vaig tenir una sensació de fredor, de ràbia, d’incredulitat.

Tres setmanes abans d’aquest tràgic i horrorífic atemptat, vaig dirigir l’últim assaig de l’any amb el Kirk Choir de la Primera Església Presbiteriana de Charleston, una de les més històriques dels Estats Units. Les dues esglésies són al centre històric de la ciutat i Charleston és coneguda com the Holy City o Ciutat Santa pel seu gran nombre d’esglésies. Com cada dimecres durant els últims dotze anys, a les nou de la nit, jo passava amb el cotxe per davant de l’església Emanuel de Charleston. L’església està al carrer Calhoun, molt a prop de la Marion Square, en una secció on s’han construït alguns edificis més moderns, com la biblioteca de la ciutat, una escola pública i el nou auditori Gailliard que s’obrirà aquesta tardor. Sempre que hi passo em miro el campanar, les parets blanques i les escales que porten a la porta principal del santuari. Poc podia imaginar-me que tres setmanes més tard els feligresos d’aquesta església i la ciutat de Charleston patirien un acte criminal racista amb tant d’odi a mans d’un jove blanc de vint-i-un anys. Els dies següents van ser molt intensos per a la gent de la ciutat. El mateix divendres vaig anar amb la meva esposa i el meu fill de deu anys a l’església Emanuel a posar flors i un missatge de pau. Enmig d’un gran nombre de càmeres de televisió, hi havia un silenci solemne, llàgrimes i pregàries. Hi va haver nombrosos actes de solidaritat envers les víctimes i els familiars. Contràriament al que el jove assassí desitjava, la gent de Charleston s’havia unit més que mai.

Emanuel Church_homenatge

Les celebracions litúrgiques del diumenge van reflectir el sentiment de la gent. A l’església First Scots, a les deu del matí i amb les portes del santuari obertes, s’escoltaven les campanes de totes les esglésies de Charleston que tocaven a l’uníson. Enmig del silenci dels feligresos, el cor va començar a cantar “Lord I want to be a Christian in my heart”, una spiritual tradicional molt senzilla, però d’una intensitat molt emocional. Mentre dirigia la peça, podia escoltar el so de les campanes de fons. Algun cantaire plorava. Tot i la senzillesa de l’spiritual, l’emoció em va envair i em va ser molt difícil dirigir.

Pocs dies després, el president Obama oficiava l’homilia pel funeral del reverend Clementa Pinckney, una de les víctimes. Les spirituals i la música gospel va presidir la celebració, interpretades per un cor de centenars de cantaires, majoritàriament de raça negra, on hi havia també companys meus de treball de la universitat. Obama va acabar l’homilia cantant un altre himne molt arrelat als EUA: Amazing Grace. L’himne, compost el 1760-1770 per qui havia estat traficant d’esclaus i convertit al cristianisme John Newton, parla de perdó i redempció. A la veu del president es van anar afegint, l’un rere l’altre, els músics i els més de cinc mil assistents, que van acabar cantant junts “… I was once lost but now am found”.

Els cants d’unitat i solidaritat a Charleston van vèncer l’odi i el racisme. Els nostres cors són ara un de sol.