Excepcional ‘Tancredi’ a València

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

TANCREDI de Gioachino Rossini (versió de Ferrara). Daniela Barcellona. Jessica Pratt. Yijie Shi. Pietro Spagnoli. Martina Belli. Rita Marques. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Dir. musical: Roberto Abbado. Dir. d’escena: Emilio Sagi. Coproducció: Opéra de Lausana i Teatro Municipal de Santiago de Xile. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 30 DE JUNY DE 2017.

Per Aleix Palau

Costa d’imaginar que Gioachino Rossini tingués només vint anys quan va estrenar l’òpera Tancredi al Teatro La Fenice de Venècia el febrer del 1813. Aquesta òpera seria anticipa molts dels designis que el creador italià desenvoluparia posteriorment i aconsegueix un aprofundiment psicològic dels personatges poc freqüent a l’època. Això per no parlar de la melodia, d’una bellesa extrema, tant a les àries com als duets i passatges concertats.

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

La versió que ha presentat el Palau de les Arts de València sota la batuta de Roberto Abbado és l’estrenada un mes després de l’èxit venecià a Ferrara. Aquesta acaba amb la mort de Tancredi, contrastant amb el final feliç de la primera versió. El desembre d’aquell mateix any Rossini presentaria una tercera i definitiva versió, en què recuperava el final feliç i hi va fer alguns altres canvis.

Malgrat els amics i detractors d’una versió o d’una altra, si hi ha una cosa segura és que el final de Ferrara presagia el dramatisme verdià i és una notable mostra dels extrems als quals podia arribar l’enginy del jove compositor. No és un final espectacular, però la sensibilitat amb què és capaç de dotar la tragèdia el converteixen en una pàgina excepcional de la història de la música del segle XIX.

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

El muntatge de València ja anunciava l’èxit abans de la seva estrena. El repartiment vocal, excepcional, encapçalat per la soprano Jessica Pratt, la mezzo Daniela Barcellona i el tenor Yijie Shi van fer les delícies de tots. Costa d’imaginar veus més adequades que la de Daniela Barcellona per fer front al personatge de Tancredi. La mezzo italiana és, des de fa més de dues dècades, un valor segur en el camp del repertori rossinià, a més d’una gran coneixedora del rol de Tancredi, que ha cantat en diverses ocasions. Amb els anys la veu li ha anat madurant i els greus s’han anat solidificant. Tot això sense perdre la lleugeresa en el registre més agut i fent d’aquesta evolució una barreja de cos, flexibilitat i una extensió vocal fabulosa. Com no podia ser d’una altra manera, impecable la seva interpretació de l’ària “Di tanti palpiti”, així com els duets “Che feci! Quale per me” i “L’aura che intorno spiri” acompanyada de Jessica Pratt.

Pratt és una de les poques intèrprets que ha sabut prendre el relleu a la gairebé llegendària Amenaide de Mariella Devia. El fraseig, la voluptuositat del sobreagut i el control escènic del personatge han sumat un nou èxit a la imparable carrera de la soprano de coloratura australiana. Memorable la naturalitat amb què va abordar la gran escena “Gran Dio!”, possiblement una de les més complexes de la producció de Rossini, així com la captivadora “Com’è dolce all’alma mia” del primer acte.

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

El xinès Yijie Shi arriba per engrossir el cada cop més extens catàleg de tenors lleugers d’infart. El seu Argirio és sublim des de la primera nota de l’ària d’entrada. Expressiu, original en les variacions i de veu voluminosa. Cal seguir la seva carrera, ja que està dotat d’un instrument com pocs.

Un veterà del repertori, Pietro Spagnoli, va interpretar amb gran encert el paper d’Obrazzano, que és l’únic que no compta amb ària pròpia, tot i que ell en va fer una de les dites di baule. La Isaura de Martina Belli i el Roggiero de Rita Marques van ser més aviat discrets.

Roberto Abbado va dirigir l’orquestra amb correcció, fidel a l’estil italià més depurat. Gran feina del cor masculí, que té diverses intervencions durant l’òpera. La producció, estrenada a Lausana, presenta l’elegància i la contenció pròpies d’Emilio Sagi. L’acció es trasllada al Risorgimento italià i presenta cert regust neoclàssic, però sense interferir en la trama. En definitiva, un colofó de luxe a la temporada del Palau de les Arts.

Post Your Thoughts