Exuberant ‘Adriana Lecouvreur’ al Liceu

Barbara Frittoli i Roberto Alagna. © Antoni Bofill

ADRIANA LECOUVREUR de Francesco Cilèa. Barbara Frittoli. Roberto Alagna. Dolora Zajick. Joan Pons. Giorgio Giuseppini. Francisco Vas. Estefania Perdomo. Anna Alàs. Marc Pujol. Josep Lluís Moreno. Eduardo Santamaría. Dir. musical: Maurizio Benini. Dir. d’escena: David McVicar. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden de Londres, Wiener Staatsoper, Opéra de París i  San Francisco Opera. LICEU. 14 DE MAIG DE 2012.

 Per Mercedes Conde Pons

Es pot copsar el realisme cru i transparent propi del verisme italià passant pel sedàs de l’estètica de la bellesa? Francesco Cilèa ho va aconseguir en la seva òpera Adriana Lecouvreur, un títol que ha tornat al Liceu després d’anys d’absència en una nova coproducció del Liceu amb grans teatres d’òpera del món, com el Covent Garden de Londres, l’Staatsoper de Viena o l’Òpera de París i la de San Francisco, que signa David McVicar. El director d’escena escocès ha tornat a encertar-la amb aquesta producció, tot aconseguint, al seu torn, el mateix que Cilèa va plasmar en la música. Una atmosfera realista, “verista”, però que fins i tot en els bastidors d’un teatre del segle XVIII amaga la bellesa de la vida, de l’art i de les passions. Una visió moderna, amb la perspectiva pròpia del segle XXI, però que roman fidel a l’estètica de l’època, amb un treball meravellós de vestuari i figuració de Brigitte Reiffenstuel i una escenografia excel·lent, elaborada, rica en detalls i hàbil en el moviment dels elements que la configuren, amb un omnipresent teatre francès que evoca a la perfecció l’època de Molière.

Aquest teatre omnipresent al llarg de la representació serveix per mostrar el buscat efecte de teatre dins el teatre que suggereix en origen el primer acte de l’òpera; en la producció de McVicar veiem l’escenari des del darrere per situar-nos progressivament de costat al llarg de la “representació” d’Adriana. Un teatre –el propi de l’escenografia– que assumia diverses funcions al llarg de l’obra. Al segon acte, el teatre es convertia en l’entrada del palau del príncep de Bouillon, on tenia lloc un escena de dissimulació, d’aquelles que se’n diu “fer teatre”: Adriana vol convèncer el príncep de Bouillon que intercedeixi pel seu estimat oficial Maurizio, aprofitant la seva influència, i acaba descobrint la veritable identitat del seu estimat, el comte de Saxònia, i salvant la reputació de la desconeguda “amiga”, que no és altra que la princesa de Bouillon, antiga amant del comte. Al tercer acte, el teatre és l’escenari propi de les reunions i festes aristocràtiques on tenen lloc funcions de pantomima i dansa i que, finalment, es transforma en l’espai on es descobreix la veritat, en el monòleg de Fedra en què Adriana acusa i ofèn la princesa de traïdoria. Al quart acte, el teatre es converteix en testimoni silenciós de l’amor i la mort de l’actriu, la diva, Adriana, i finalment és l’espectador d’una tragèdia que no és teatre, sinó veritat. Adriana mor, però, tal com ha viscut: admirada pel seu art.

Per lluir una producció escènica com aquesta –que demostra que la imaginació i l’excel·lència no estan renyides amb el classicisme o el rigor amb l’obra original–, calia un repartiment adequat. D’entrada, la presència d’una gran cantant com Barbara Frittoli, debutant en aquest rol compromès, malgrat que en un principi aixequés suspicàcies per la lleugeresa del seu timbre. El cert és que Frittoli va esdevenir Adriana en una recreació magnífica, esplèndida, tant a nivell vocal com dramàtic. Si bé els principis de l’“Ecco respiro appena” van fer patir uns segons, la veu de seguida va respondre amb un “Io son l’umile ancella” excel·lent. Però Frittoli va anar sumant enters al llarg de la representació i el seu “Poveri fiori” sonà estremidor, igual que la seva mort. Per aconseguir-ho, li calia un acompanyant de luxe, com ho va ser l’experimentat Roberto Alagna, que porta uns anys de glòria vocal i que ha deixat enrere un amanerament juvenil molt incòmode. Està pletòric, a nivell vocal i interpretatiu, i és, sens dubte, un Maurizio difícilment igualable als nostres dies. Commovedor va resultar el personatge de Michonnet –de per si entranyable– en la veu i el físic de Joan Pons. El cantant menorquí continua gaudint d’unes facultats esplèndides, amb l’afegit de la tranquil·litat –també sobre l’escena– que atorga la maduresa. Tot un encert. El quartet vocal el completava Dolora Zajick, una princesa de Bouillon de caràcter, d’aquelles que treuen la veu de pit sense complexos i sense que això esborroni la bellesa d’una veu de molts quirats. Magnífic, un cop més, Francisco Vas com a Abate, i correctes la llarga llista de comprimaris, des del príncep de Bouillon de Giorgio Giuseppini, als companys de teatre d’Adriana: Estefania Perdomo, Anna Alàs, Marc Pujol, Josep Lluís Moreno i Eduardo Santamaría. Finalment, Maurizio Benini, que va conduir la representació des del fossat, va obtenir una ovació important, potser més per la rauxa que per la finor. En conjunt, però, la seva va ser una molt bona feina amb l’orquestra titular del teatre, amb moments –com són els del duet final dels enamorats i la mort de la protagonista– que exigeixen una gran delicadesa i que es va assolir. Bé el cor, en les seves breus intervencions.

Un espectacle per no perdre’s i que compta amb dos altres repartiments amb veus de primeríssim nivell. Per a qui estigués a punt de perdre l’esperança, que sàpiga que l’òpera encara està en plenitud de facultats.

Post Your Thoughts