Inici discret del Festival Mozart

Jan Willem de Vriend. © Marcel van den Broek (foto d’arxiu)

Jan Willem de Vriend. © Marcel van den Broek (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. FESTIVAL MOZART. Giuliano Carmignola, violí. Dir.: Jan Willem de Vriend. Mozart: obertura d’El rapte del serrall, Concert per a violí i orquestra núm. 3 i Simfonia núm. 39. L’AUDITORI. 3 DE FEBRER DE 2017.

Per Lluís Trullén

Desconcertant. Aquesta seria al nostre entendre la millor manera de definir el primer dels tres concerts del Festival Mozart que a efecte de programació es presentava enguany, del tot desvirtuat respecte de temporades pretèrites. Mateixa obertura i mateix Concert a la primera part de cadascun dels tres programes, acompanyats a les segones parts per les Simfonies núm. 39, 40 i 41, respectivament. Una fórmula, tanmateix, molt poc variada respecte d’anys anteriors.

El gran violinista Giuliano Carmignola era el solista convidat per actuar en el Concert per a violí i orquestra núm. 3, una obra que juntament amb l’obertura d’El rapte del serrall –brillantment interpretada per l’OBC– configurava una primera part que arribava tot just a uns escassos trenta minuts de durada.

Giuliano Carmignola. © Anna Carmignola-DG (foto d’arxiu)

Giuliano Carmignola. © Anna Carmignola-DG (foto d’arxiu)

En el decurs del Concert per a violí es van apreciar dos estils diametralment diferents: una orquestra que cercava una sonoritat sòlida, compacta i un equilibri rigorós en l’execució de les dinàmiques sota la direcció de Jan Willem de Vriend i un solista que en proposava una visió oberta, amb multitud de contrastos, un enfocament historicista que xocava de ple amb la proposta de la formació. En definitiva, dues visions que en cap moment no van congeniar per poder endinsar-nos en la naturalitat expressiva i en l’univers ple de matisos i detalls presents als Concerts mozartians. El cúmul de despropòsits va arribar quan, amb els aplaudiments, solista i director van començar aparentment a fer broma sobre una repetició i, davant la sorpresa del públic que omplia L’Auditori, finalment van decidir abandonar l’escenari. Una cloenda que va acabar de deixar el públic tan perplex com la mateixa versió del Concert.

Després de la brevíssima primera part, arribava la Simfonia núm. 39, presentada a la manera “romàntica” d’interpretar Mozart. Grans sonoritats, amb amplitud de matisos de color (amb un metall a moments excessivament estrident), però que guardava tota la frescor i majestuositat que s’amaga dins aquesta obra celebradíssima, primera de les tres últimes simfonies mozartianes. Una interpretació que per la seva densitat, per la fortalesa tímbrica i l’abundant color orquestral ens portava a la memòria aquelles versions que defugen les visions historicistes que ocupen la majoria de les propostes actuals.

Post Your Thoughts