Josep Maria Monegal, en sintonia eterna

Per Nona Arola i Vera

El locutor de Ràdio Nacional Josep Maria Monegal, per a molts la veu associada a tantes transmissions de música clàssica, en Pep per als seus amics, ens va deixar el divendres 2 de gener passat.

Per als oients radiofònics de tantes vetllades des del Palau o el Liceu, la veu de Josep Maria Monegal segurament sonava a perfecte prototipus d’allò que, en el periodisme més antic, es considerava “una veu”: vellutada, baritonal, pausada, tranquil·la, rigorosa, documentada, amb la dicció i la pronúncia sempre correctes… I tot això era d’agrair per tots aquells que ens vàrem convertir en públic fidel dels concerts en directe després d’haver estat constants escoltadors de transmissions a través de les ones. Perquè Josep Maria Monegal també era didàctic, planer, proper, entretingut i va ser dels pioners en apropar la música clàssica al gran públic i defugir-ne l’elitisme.

Però els que vàrem tenir la sort de conèixer en Pep més de prop vàrem poder fruir de molt més que això. Un persona divertida (en el dir i en el fer), apassionada (per la música, per la ràdio, pels amics), sibarita en els seus gustos (en la música o en el menjar), generosa (en el saber i en el fruir). Però, sobretot, una persona amena. En tots els sentits.

monegal

Gairebé una dècada compartint micròfon en el programa Els clàssics també juguen i posteriorment també a Gran Gala, a Ràdio 4, em van permetre conèixer de prop en Pep i compartir-hi moltes coses, dins i fora de l’estudi. Els dies d’enregistrament esdevenien com un ritual sagrat que ningú de l’equip no es volia saltar setmana rere setmana. Perquè cada enregistrament esdevenia amena tertúlia que compartíem amb els convidats de cada programa i amb els col·laboradors habituals, tertúlia que sovint continuava al capdamunt de l’escala d’amfiteatre als entreactes del Palau de la Música. Segurament perquè en Pep, a més de fantàstic locutor, era també gran conversador. I després de jubilar-se, les converses seguiren al ciberespai, del qual es tornà un apassionat fervorós i utilitzà per estar al dia dels afers musicals arreu del món i compartir-ho amb els amics. Sé que no sóc l’única que guarda encara els correus electrònics rebuts al llarg d’aquests darrers anys amb articles o curiositats musicals. I no només musicals: també n’hi ha de cartells, rètols i anuncis divertits, o de fotos dels seus viatges al Perú i a Alemanya per anar a trobar els amics de sempre. O bescanviant “cromos” de versions diferents d’algunes composicions en la seva extensa i meticulosament ordenada discoteca. Perquè amb en Pep, ens veiéssim o no, parléssim sovint o de tant en tant, estàvem en “sintonia musical”. Sintonia que de ben segur continuarà ara, a través d’un altre tipus d’ones més esotèriques i inconegudes que les de la ràdio, però segur, seguríssim, relacionades amb la música. Gaudeix del viatge, Pep!

Post Your Thoughts