Subscriu-te

Crítica

Joves talents, una estrella i un sol cos

Pas de deux d'Il corsaro, a càrrec de l'English National Ballet, a Peralada. Foto: Miquel González.
Pas de deux d’Il corsaro, a càrrec de l’English National Ballet, a Peralada. Foto: Miquel González.

FESTIVAL CASTELL PERALADA. Gala English National Ballet, Tamara Rojo. Amb motiu dels 30 anys de Nureiev a Peralada i commemoració de la Primera Guerra Mundial. Directora artística: Tamara Rojo. Intèrprets: English National Ballet. Coreògrafs: Anna-Maria Holmes (Le Corsaire), Russell Maliphant (Second Breath), Mary Skeaping (Giselle), Derek Deane (Cigne negre), Liam Scarlett (No man’s land), Akram Khan (Dust). AUDITORI PARC DEL CASTELL. 2 D’AGOST DE 2014.

Per Clàudia Brufau

Són 30 anys en dansa: el Festival del Castell de Peralada enguany celebra tres dècades de programació de dansa a Peralada. Rudolf Nureiev va ser de les primeres estrelles de la dansa d’aquest festival el 1984. Com a homenatge al llegendari ballarí rus, l’English National Ballet (ENB), que ha debutat a Peralada des que Tamara Rojo n’és la directora artística, va oferir una gala en què es fusionaven peces de repertori clàssic amb les quals Nureiev va captivar el públic i algunes de les peces del programa Lest We Forget estrenat al Barbican Centre de Londres aquesta temporada en commemoració de la Primera Guerra Mundial. Amb les virtuts i els defectes d’una gala –d’una banda, la lleugeresa de la varietat i, en contra, els contrastos abruptes entre algunes peces–, la de l’ENB, capitanejada per Tamara Rojo, va deixar el nivell molt alt.

Entrant en matèria, la funció va començar amb el virtuós pas de tres del tercer acte de Le Corsaire amb Fernanda Oliveira (Medora), Junor Souza (el corsari) i Yonah Acosta (l’esclau). Aquest extracte, que és un dels més famosos i alhora més ballats de la dansa clàssica –amb una partitura al servei de l’espectacularitat dels passos–, conté tres variacions que són mers desafiaments tècnics, especialment la variació de Medora, que no admet marge d’error. Els tres ballarins de l’ENB van superar la prova amb èxit; cal destacar l’elegància de Fernanda Oliveira i Junor Souza i el gir i l’equilibri natural de Yonah Acosta. Canviant completament de registre, el pas de dos de Second Breath del coreògraf Russell Maliphant, amb una composició d’Andy Cowton, va apoderar-se de l’escenari gràcies a Tamarin Scott i Nathan Young, que van plasmar magistralment el llenguatge orgànic i tenaç de Maliphant.

Sense gaire dilació, se saltava al ballet romàntic amb el pas de dos del segon acte de Giselle revisat per Mary Skeaping i interpretat per Alison McWhinney i Junor Souza. A diferència de Le Corsaire, Giselle és una obra que transcendeix l’estètica de la seva època i, a més, Alison McWhinney i Junor Souza van saber transportar el públic al món fantasmagòric creat pel llibretista Théophile Gautier, tot demostrant un talent prometedor i una tècnica ferma. Tampoc no va faltar un altre extracte típic de les gales, el pas de dos del Cigne negre, amb el qual, mostrant-se seductora i malvada malgrat una intermitent acceleració, Lauretta Summerscales es va erigir com un gran cigne negre en potència.

Tamara Rojo en un moment de la seva actuació al Festival Castell de Peralada. Foto: Miquel González.
Tamara Rojo en un moment de la seva actuació al Festival Castell de Peralada. Foto: Miquel González.

Culminant la primera part va aparèixer la primera ballarina principal i també directora artística, Tamara Rojo: veure-la en viu sobre l’escenari és una experiència altament recomanable. No man’s land, del jove coreògraf Liam Scarlett, artista resident del Royal Ballet de Londres, parteix de fragments de la peça elegíaca de Franz Liszt Harmonies poétiques et religieuses, amb arranjaments i orquestració de Gavin Sutherland. Scarlett ha col·locat tres parelles sobre l’escenari per donar lloc a una coreografia amb uns passos de dos excepcionals. Tot i caure en algun moment en el clixé, el fraseig del moviment, la rica musicalitat i la manera d’enllaçar els cossos dels ballarins amb un estil que beu de Frederick Ashton i Jiří Kylián, però amb personalitat pròpia, fan pensar que Scarlett és un coreògraf amb una gran trajectòria per endavant.

Mitja part i després l’última peça: Dust d’Akram Khan, un final immillorable per a la gala. El programa Lest We Forget qüestiona el perquè d’una generació perduda i planteja que el que el món de la dansa ofereix al món són “cossos”, i que en el fons a les guerres es confronten, romanen o desapareixen “cossos”. Khan, en Dust, col·loca el cos d’un home assegut al terra i d’esquena, i al fons de l’escenari vint-i-dos ballarins en fila i de cara al públic que avancen cap al ballarí i es fusionen en un sol cos. D’aquest punt en què vint-i-tres ballarins semblen un sol cos, es fa una transició subtil a un cos de ball femení, i d’aquest, a un pas de dos interpretat per Tamara Rojo i Fernando Bufalá. Alquímia corporal al més pur estil Khan que fa que l’espectador hi vegi per les entranyes. Tant Rojo, Bufalá com la resta de l’ENB van mostrar haver absorbit les arrels de la dansa kathak que utilitza Khan. La peça acaba abruptament, tot deixant l’espectador amb la vibració de la música de Jocelyn Pook. Dust és una elecció encertada de Tamara Rojo com a directora artística, un gran cop d’efecte: una obra que com a espectador et fa sentir eternament agraït.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter