La cobla i el Palau, història compartida

Cobla Marinada (foto d’arxiu)

Cobla Marinada (foto d’arxiu)

TARDES AL PALAU. Cobla Marinada. Dir.: Salvador Brotons. Obres de Toldrà, R. Lamote de Grignon, Ferrer, Serra, Borgunyó, Comín, Gerhard, Oltra, Ros Marbà i Brotons. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE FEBRER DE 2017.

Per Josep Pasqual

Des d’una perspectiva estrictament temporal, es fa curiós que la percepció que la societat pugui tenir de la cobla no es correspongui gens amb la seva modernitat dintre de la història de la música. La reflexió ve a tomb perquè es fa fàcil d’intuir que en una enquesta a peu de carrer la valoració que podria obtenir la formació instrumental es bellugaria en una esfera entre folklorista i popular amb flaire d’element demodé i restringida al consum local. Per contra, cenyint-nos a criteris estrictament musicològics, el catàleg literari demostra que aquesta percepció està ben allunyada de la realitat. La faceta popular és inherent a un conjunt que ha viscut ben a la vora de la població i ha estat instrument de matèria creativa d’una ingent legió de creadors populars d’arreu del país, mentre que en paral·lel la gran majoria dels primers espases de la composició musical catalana s’hi han sentit seduïts en una mesura o altra i hi han treballat.

El Palau de la Música ha estat un espai cabdal en l’evolució de la cobla com a conjunt instrumental i en l’increment de la qualitat del seu catàleg. Per iniciativa pròpia, i també com a escenari de presentació de les més variades i diverses propostes sorgides des d’àmbits associatius. El programa del concert de Tardes al Palau es feia irresistible justament per copsar aquesta valuosa part de la història de la música moderna catalana per múltiples motius. El més evident, rememorar algunes de les peces més brillants que van aparèixer en aquest escenari i, alhora, descobrir com d’ingents han estat les iniciatives populars i associatives que han abocat esforços i criteri en la cobla i com de divers ha estat el corpus de formacions instrumentals que l’han dut a terme. Vespre d’història moderna amb sabor de clàssic vigent magistralment conduït per una Cobla Marinada que va brillar seguint la mà de Salvador Brotons.

Contravenint la moda recent de presentar les sardanes sense l’introit de flabiol, Brotons va preferir no prescindir d’aquest toc de presentació en cap de les peces i només va eliminar el cop final en un única ocasió en què el discurs musical ho feia imprescindible. Tota una declaració d’intencions, especialment en una primera part en què la visió estètica arribava als orígens de la cobla moderna. La delicadesa de tractament amb l’ondulant romanticisme de Cantallops de Toldrà va contrastar amb els detalls lluminosos que la cobla va oferir en una magistral Amical de Lamote de Grignon, especialment seductora en la subtil compenetració que van exhibir Miquel Cisa a la tenora i Dani Navarro al fiscorn. El gest de Brotons va ser com un cisell de llaurar els detalls més precisos que la formació badalonina va fer especialment vistosos en la complexa policromia de La nou tendra de Ferrer, mentre que en la versió de Cavalleresca va lluir amb una especial intensitat l’emotivitat de Cisa, que va palesar com de còmode se sent en les frases llargues i a quins nivells pot conduir l’expressivitat davant de monuments com aquesta sardana.

L’estètica de la segona part del concert contrastava amb el romanticisme classicista de la primera, un contrast que, paradoxalment, no es corresponia gens amb la cronologia amb què van ser escrites les obres. La politonalitat de la Sardana II de Gerhard, la més antiga de les obres d’aquesta segona part, va demostrar la ductibilitat estètica i formal tant de la sardana com a forma musical com de la cobla com a conjunt instrumental, en comparació amb la resta de les obres d’aquesta secció del programa, més modernes tot i que d’estructura sonora menys agosarada. Brotons va semblar molt més actiu en aquesta segona part, davant d’obres que defugien l’estructura de la sardana, i amb la intensitat del seu gest els caràcters de les obres van brollar en cascada. El medievalitzant romanticisme del Montmagastre d’Oltra es va fer més contrastant encara al costat de la força de Festa a ciutat de Ros Marbà, mentre que la successió de suggeridores escenes de L’illa de la Galera del propi Brotons, oscil·lant entre una motivadora malenconia i un detallisme voluptuós, va posar fi a un programa esplèndid com feia temps que no es podia gaudir al Palau de la Música.

La colla Violetes del Bosc va contribuir a donar forma a un concert participant en una obra del programa i en la propina, la sardana Colla Violetes del Bosc de M. S. Puigferrer, i amb la seva intervenció va evidenciar que el grau d’improvisació i la manca de criteri escènic del món de la cobla continua sent un defecte inherent al sector que juga molt en la seva contra a l’hora de presentar-se al públic no sectorial. Per altra banda, es va fer sorprenent que els intèrprets decidissin actuar amb corbatí però sense jaqueta (un despropòsit que esperem que no marqui tendència), però encara es va fer més sobtant que haguessin de reestructurar ells mateixos la situació de les cadires en més d’una ocasió. Hauria estat bé que el Palau coordinés millor la qualitat escènica d’una proposta de producció pròpia (si més no, sobre el programa), i evités aquesta mena d’elements que no contribueixen a millorar el producte i que es fan incomprensibles en un públic no sectorial. Comentari a banda mereix la presència d’un presentador, per definició sempre prescindible si es pretén l’homologació dels concerts de cobla amb la immensa majoria de propostes musicals de qualsevol escenari melòman, però molt més encara quan s’autoatorga un protagonisme escènic i programàtic desbordant, amb una durada prou remarcable com per rivalitzar amb la formació instrumental.

Post Your Thoughts