La solitud en les veus de Goerne i Prégardien

 

Matthias Goerne. © Martí Artalejo (arxiu, 2015)

Matthias Goerne. © Martí Artalejo (arxiu, 2015)

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. MATTHIAS GOERNE, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Obres de Schumann, Eisler i Wolf. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 22 D’AGOST DE 2017.

CHRISTOPH PRÉGARDIEN, tenor. Malcolm Martineau, piano. Winterreise de Franz Schubert. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 26 D’AGOST de 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Amb quatre dies de diferència es presentaven a la Schubertíada de Vilabertran dos dels cantants més internacionalment reconeguts per la seva trajectòria en l’àmbit del lied: el baríton Matthias Goerne i el tenor Christoph Prégardien, ambdós alemanys. Dos intèrprets molt complets però alhora de perfils molt diferents, així com també van ser diferents els recitals oferts, amb un repertori altament contrastant.

Per a la seva cita anual, Matthias Goerne, el nen mimat de la Schubertíada (tot i que ja no és tan nen i potser el més malacostumat és el públic que pot gaudir de la seva actuació regular i pròxima), portava en programa un repertori poc habitual, sobretot pel que fa a les cançons de Hans Eisler. El baríton alemany, que sent una predilecció especial per aquest compositor, volia donar a conèixer al públic experimentat de Vilabertran part del repertori d’un compositor al qual va dedicar fa uns anys un projecte discogràfic amb el segell Harmonia Mundi.

En aquesta ocasió, i acompanyat pel seu habitual pianista els darrers anys a la Schubertíada, Alexander Schmalcz, va presentar diverses cançons del Cançoner de Hollywood, escrites a Califòrnia durant l’exili del compositor d’origen jueu, que veia com Europa sucumbia als horrors de la Segona Guerra Mundial. Definit pel propi Matthias Goerne com “un Winterreise del segle XX”, en aquest cicle de cançons Hans Eisler abocà tot el dolor causat pel sacrifici imposat per l’exili que trenca la seva carrera musical, així com el dolor per la impotència de veure com el seu país s’autodestrueix irremeiablement. Eisler, que va viure l’exili en un entorn en què convivien altres artistes, com Brecht, Mann, Schönberg i Adorno, en un context de gran solitud, va trobar la inspiració per a algunes de les seves cançons en poemes de Brecht, però també en poetes de tall més romàntic i simbolista com Mörike o Hölderlin.

Ja fos per la cruesa i la ironia de gran part de les cançons, ja fos perquè és un repertori poc conegut, l’actuació de Matthias Goerne no causà l’impacte que en ocasions anteriors, si bé s’agraeix aportar nou repertori a un festival que té en Schubert un referent, però no amb caràcter exclusiu. El cantant es mostrà distant i només es respirà un aire de comunió amb el públic en les cançons de Robert Schumann interpretades estratègicament a l’inici i al final de la vetllada. Tot i això, i en honor de la veritat, el cantant desplegà el bo i millor del seu repertori de recursos vocals, des de les sfumature que Goerne domina en el seu registre inimitable de veu de cap, a la rotunditat en el registre greu, sempre accentuant els punts tràgics de les cançons.

Christoph Prégardien. © Martí Artalejo

Christoph Prégardien. © Martí Artalejo

Si Goerne interpretà el Winterreise del segle XX, l’actuació privilegiada de Christoph Prégardien ens aportà la seva pròpia versió de l’obra canònica, la que Franz Schubert va escriure el 1827 posant en música els poemes de Wilhelm Müller. Cantant experimentat, Prégardien és actualment més present en el panorama concertístic com a director que no pas com a cantant. Suspicaços de trobar un cantant desmillorat, la gran sorpresa de la vetllada va ser descobrir un cantant en plenitud de facultats, amb un timbre encara fresc però amb el mestratge afegit de l’experiència. Si a l’inici del Viatge d’hivern manifestà una certa fredor comunicativa, més pendent potser de la bona direcció musical, tot buscant la connexió amb Malcolm Martineau, més pendent inicialment de la partitura que de fer música, Prégardien aviat s’endinsà en el drama del caminant solitari, buscant l’expressió dramatúrgica, talment estigués declamant un monòleg existencialista. Malcolm Martineau entrà aviat en el clima i oferí al cantant un element d’interacció imprescindible en un gènere musical com aquest. Tot i això, el pianisme de Martineau buscava un preciosisme i una sonoritat embolcalladora que no és afí al lied alemany, sobretot en un cicle com aquest, que exposa la cruesa del fred hivern, amb el glaç, la neu i la nit com a principals companys de viatge. No era aquest tampoc el context en què s’interpretava el cicle, en una vetllada especialment calorosa a Catalunya, que acabà amb un Prégardien més que amarat de suor, absolutament xop de cap a peus. Mèrit afegit a una interpretació magistral, que tingué moments memorables a la part central del cicle, on s’apleguen els cants més desesperats, en cançons com “Foc follet”, “Repòs”, “Somni de primavera” o “Solitud”. Tot i els matisos contextuals, Christoph Prégardien oferí una d’aquelles interpretacions que mereixen un lloc destacat en el rànquing del Winterreise col·leccionat pels grans amants d’aquest cicle, que posa de manifest una de les vivències més afins a l’ésser humà, la de la solitud existencial.

Post Your Thoughts