La virtut de la senzillesa

Paul Lewis i Mark Padmore (foto d’arxiu)

Paul Lewis i Mark Padmore (foto d’arxiu)

PALAU GRANS VEUS. Mark Padmore, tenor. Paul Lewis, piano. Winterreise de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MAIG DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

El viatge d’hivern de Franz Schubert és una d’aquelles obres mestres que, com més s’escolta, més es descobreix: sobre el text i la música, i sobre un mateix. És, de fet, una invitació a fer un viatge interior, personal, a descobrir el costat més fosc d’un mateix, els límits de la tristesa i la desesperança, i una oportunitat per endinsar-se, sense por, en un espai que malgrat ser trist, no és menys bell. L’ésser humà, fet de contradiccions, al bell mig de la seva eterna lluita per conciliar els extrems d’una existència única, breu i irrepetible.

Precisament sobre el fet existencial de l’ésser humà semblà recolzar la versió que el magnífic tenor Mark Padmore i el no menys magnífic Paul Lewis oferiren al Palau de la Música fa pocs dies. Lluny de l’amanerament romanticista en què es pot caure a l’hora d’interpretar el gènere lied, el tenor britànic, coneixedor de les seves mancances i les seves virtuts, perfila el text segons la seva voluntat per fer quelcom més que recitar o cantar. Padmore no es recrea en el so, ni en la música, sinó que en fa un tot juntament amb el text per apel·lar directament al sentit de la paraula dita, al sentit del missatge subjacent sota la sublim poesia de Wilhelm Müller.

Per això el perfil de Padmore no pot ser el d’un cantant famós per la seva extraversió personal i musical. Ben al contrari, el seu art, com el que desplega quan interpreta l’Evangelista de les Passions de Bach, és el d’un home que convida a la introspecció i a la reflexió sobre el sentit de l’existència humana.

La fragilitat de la veu de Mark Padmore, accentuada amb el pas dels anys, ha permès que el tenor faci de la necessitat, virtut; així, com més fràgil esdevé la seva emissió amb el pas dels anys –és un mestre de l’emissió transparent, sense vibrato, amb el risc fins i tot de posar en dubte la correcta afinació de la nota– més capaç esdevé ell de transformar l’handicap en un recurs expressiu. Gestualitat sòbria en el cos, amb els ulls és capaç de donar el color adequat a cada nota.

Si al principi del recital va costar agafar la concentració adequada –tot i l’aforament reduït, no tothom semblava saber l’actitud necessària en un programa d’aquestes característiques–, Padmore i Lewis van fer gala de seguida de la confiança i compenetració de què gaudeixen en interpretar aquest repertori, cosa que fan des de fa temps.

Ja des de bon inici vam poder apreciar un recurs recurrent al llarg de la vetllada. El contrast accentuat entre forte i piano –talment com si Paul Lewis estigués tocant amb un fortepiano– en determinades frases dotava els versos més significatius d’un sentit elevat. Així, versos com “l’amor deleja moure’s –Déu ho ha establert així–” a Gute Nacht (Bona nit) o bé “He somiat, per amor, amor, una noia bella” a Frühlingstraum eren cantats en pianíssim, en contrast amb moments en forte com “Si cap déu no hi ha a la terra, som nosaltres déus!” a Mut (Coratge), tot fent palesa l’evolució dels sentiments del caminant i presagiant-ne el desenllaç.

Després de la famosa cançó Der Lindenbaum (El tell) i a partir de Wasserflut (Diluvi), el recital visqué un punt d’inflexió en què es percebé (per fi!) una màxima concentració en el públic, coincidint amb el moment en què el viatger es decanta irremeiablement cap al dolor. De fet, els primers versos del poema, melòdicament dibuixats de forma magistral per Schubert, fereixen tant com el mal d’amors al qual fa referència el poeta.

És a partir d’aquí quan la lectura existencialista del cicle de poemes prengué forma i dibuixà la paradoxa de l’existència humana: no hi ha repòs fins que no s’arriba al final del camí, una al·legoria de la vida, amb les seves etapes, fins a la mort, que el tàndem Müller-Schubert descriuen al poema Rast (Repòs): “Sols quan em poso a reposar veig quant cansat estic”, tan cruel és el destí del caminant, del viatger, de l’existència. A partir de llavors, la comunió amb la poesia i la música esdevé un parany de nostàlgia on plànyer la innocència perduda i fer front a la vida en la seva cruesa i realitat.

I malgrat el to pessimista del cicle de poemes, malgrat que ens podem sentir identificats en diferents moments de la nostra vida amb els sentiments evocats a través d’una música i una interpretació excepcionals, la màgia de l’existència humana fa que hom busqui l’evasió i el gaudi en una obra com aquesta. Perquè trobar consol en la compassió (compartir el dolor) és també un signe inequívoc d’humanitat.

Post Your Thoughts