L’encís del ‘dejà vu’

© Antoni Bofill

L’ELISIR D’AMORE de Gaetano Donizetti. Llibret de Felice Romani. Jessica Pratt. Pavol Breslik. Paolo Bordogna. Roberto de Candia. Mercedes Gancedo. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Ramón Tebar. Dir. escènica: Mario Gas. LICEU. 7 DE GENER DE 2018.

Per Mercedes Conde Pons

Afortunadament, la producció de L’elisir d’amore que Mario Gas va idear l’any 1983 de l’òpera de Donizetti per al Festival Grec d’aquell any es manté avui dia tan plena de vida i amb capacitat de connectar amb el públic com ho va fer a la seva estrena ja fa trenta-quatre anys.

Han passat molts anys, és cert, des que la producció que originalment va dissenyar Gas per al Teatre Grec fou recuperada deu anys més tard –el 1993– per al Festival Castell de Peralada i novament representada, ara sí pel Gran Teatre del Liceu, durant els anys d’exili al Teatre Victòria, mentre el Liceu es trobava en reconstrucció l’any 1998, i amb Josep Bros en el rol protagonista. Un cop al nou Liceu de les Rambles, la producció va ser reposada l’any 2005 amb un repartiment de gran categoria, amb l’aleshores tenor revelació del moment, el mexicà Rolando Villazón, que va fer del rol, i de la producció, una autèntica creació. Fa cinc anys, la temporada 2012-13 es tornava a programar aquest títol i permetia debutar novament un tenor mexicà que robà el cor als presents en aquelles representacions; parlem, és clar, de Javier Camarena. Ja fa temps que la producció està, doncs, amortitzada, però el Liceu no ha dubtat a tornar-la a programar en una temporada amb més d’un títol de circumstàncies i de qüestionable adequació al que hauria de respondre a una temporada competitiva a nivell internacional.

© Antoni Bofill

Al marge del mèrit indiscutible que té que la gastada producció de Mario Gas segueixi essent capaç de produir un somriure entre aquells que la coneixem a bastament, si es jutja pel seu recorregut en la trajectòria del Liceu, s’esperava que aquesta òpera servís a un elenc vocal de gran volada permetre gaudir a pleret del bel canto. No va ser del tot així, malgrat que cal dir que qui va triomfar en aquesta ocasió no va ser el sector masculí sinó el femení; de forma indiscutible.

S’esperava força de Pavol Breslik, que ja havia deixat bona impressió en actuacions prèvies al Liceu en el repertori mozartià (Belmonte d’El rapte del serrall i com a Tamino de La flauta màgica). El tenor eslovè arribava a Barcelona convalescent d’una malaltia que el va obligar a ser substituït a nivell vocal durant la transmissió en streaming d’Il Trittico de Puccini des de la Bayerisches Staatsoper de Munic el 23 de desembre passat –el tenor havia de cantar Rinuccio de Gianni Schicchi. Així, Breslik no va poder cantar a l’assaig general, i fou substituït pel català Marc Sala, que com a cover va gaudir del privilegi de debutar en un paper principal al Liceu. En aquest context, Breslik iniciava l’actuació amb certa tensió i una emissió reduïda. Una situació que es va revertir a mesura que avançava la representació i, si bé el tenor no va fer gala d’una veu expansiva –el seu instrument no té, en aquest sentit, una gran projecció–, va resoldre amb eficàcia i professionalitat impecables la representació, tot personificant l’adorable perfil de Nemorino amb la innocència i simpatia que el caracteritza. El baríton Paolo Bordogna, d’instrument també limitat, no va resultar vocalment convincent com a Belcore, un paper que necessita una línia de cant generosa que el cantant no va demostrar, més aviat al contrari, amb una interpretació del miles gloriosus que representa el seu personatge excessivament portat a l’extrem histriònic a nivell vocal. Dulcamara va ser personificat per Roberto de Candia, un baix sense la rotunditat d’altres precedents en aquest rol i una vis còmica limitada. Així i tot, el cantant va interpretar el rol amb qualitat d’estil i ficant-se a la butxaca el voluntariós públic assistent a l’estrena (sobretot quan es va dedicar a repartir ampolletes d’elisir per tota la platea al final de la representació).

© Antoni Bofill

Si les veus masculines van deixar l’ambient més aviat fred, la qualitat de les dues veus femenines solistes les va convertir en les grans triomfadores de la vetllada. Jessica Pratt debutava a Barcelona en el rol d’Adina i, a aquest efecte, la cantant anglesa va disposar tot un aparell de pirotècnia vocal (sobretot a partir del segon acte i especialment a la cabaletta de l’ària “Prendi per me sei libero”) que va deixar estabornits els oients. La soprano havia començat la funció amb discreció, amb un instrument més aviat petit, que es dispara com un projectil de precisió quan es tracta de pujar al registre sobreagut. La cantant va tenir moments memorables al llarg de l’actuació, com la ja esmentada ària i el duet amb Dulcamara. L’altra gran triomfadora de la nit va ser la soprano argentina fincada a Barcelona Mercedes Gancedo. La cantant va oferir una actuació impecable com a Giannetta, un rol que li quedava més aviat petit, tenint en compte la qualitat de la seva veu i la professionalitat de la seva actuació. La cantant va demostrar ser posseïdora de l’instrument més ben timbrat i de projecció més uniforme en tot el registre, a part d’un desenvolupament escènic magnífic, fet que justifica la concessió de rols de més responsabilitat amb promptitud. Li espera una carrera d’èxits que, tant de bo, puguem seguir de prop a casa nostra.

© Antoni Bofill

Finalment, la direcció musical de Ramón Tebar va estar caracteritzada per l’entusiasme i voluntarietat del director, fet que en ocasions va anar en contra de l’eficàcia musical, ja que tot sovint l’orquestra tapava els intèrprets. Així i tot, Tebar va dirigir en estil i va prestar-se a l’enèsim joc que Mario Gas va aportar com a novetat afortunada en aquesta producció, fent gaudir el director del convit nupcial a l’inici del segon acte, mentre de fons sonava La spagnuola a càrrec de Beniamino Gigli, tot un “clàssic” que pràcticament ja no sabem deslligar de l’òpera de Donizetti. L’anècdota escènica es saldava amb la complicitat de l’orquestra en una entrada falsa completament desafinada, que va provocar una riallada ben sonora entre el públic. Vis còmica posada al servei d’un títol que, després de tants anys, costarà de sentir en una producció diferent. Qui sap si encara trobarem a faltar L’elisir de Mario Gas!

Post Your Thoughts