PALAU GRANS VEUS. Anne Sofie von Otter, mezzosoprano. Kristian Bezuidenhout, fortepiano. Obres de Mozart, Schubert, Haydn i Lindblad. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE GENER DE 2018.
Per Mercedes Conde Pons
El cicle Grans Veus de la temporada 2017-18 del Palau de la Música Catalana començava dimecres passat amb el recital d’una de les dames del cant de les darreres dècades, Anne Sofie von Otter. La cantant sueca feia molts anys que no trepitjava l’escenari modernista i, de ben segur, tant ella com els espectadors fidels aplegats en aquesta cita recordaven aquell emotiu concert que l’any 1991 va servir per commemorar el bicentenari de la mort de W. A. Mozart a Barcelona. Concert amb John Eliot Gardiner comandant els seus English Baroque Soloists i Cor Monteverdi en uns inoblidables Requiem i Missa en Do menor en què Von Otter va participar com a solista, tal com ella semblava evocar mentalment en dirigir-se al públic aplegat a la sala. Un concert que va ser enregistrat i difós comercialment, tot posicionant la sala de Domènech i Montaner al panorama internacional cinc anys abans que fos declarada Patrimoni de la Humanitat (UNESCO).
En el recital ofert la setmana passada, Anne Sofie von Otter va demostrar per sobre de tot una gran virtut: l’honestedat. Una virtut aplicada aquí en l’elecció del programa, així com en el cant i la dicció. Comencem pel programa, que volgudament havia de contenir obres afins en estil i època a l’instrument situat a l’escenari, cedit i preparat pel lutier de Musitekton, Josep Saguer, i la fortepianista Isabel Fèlix, que va servir de girafulls a Bezuidenhout.
Mozart i Haydn van ser els instauradors no només de formes musicals com la sonata i formacions de cambra com el quartet de corda, sinó que el seu paper a l’hora d’establir les bases del lieder, poc després entronitzat pel romàntic Franz Schubert, va ser fonamental. Així, Von Otter i Bezuidenhout ens en van presentar una bona mostra, d’aquestes primeres manifestacions exitoses del poema musicat, en l’estil i la sonoritat més afins al que es devia produir en ser presentades aquestes cançons en l’ambient de música de saló de l’època.
L’honestedat es va fer present també en la interpretació d’ambdós músics. La limitació de projecció sonora del fortepiano, així com la naturalitat i fragilitat d’emissió de Von Otter van ser vehicles exquisits per a petites joies musicals com Als Luise die Briefe ihres ungetreuen Liebhabers…, An Chloe i, especialment, Abendempfindung de W. A. Mozart. Von Otter, la carrera lírica de la qual és inqüestionable, sembla viure una maduresa amable, en què la seva veu, de timbre encara fresc en la mitja veu, és ara canal ideal per a la comunicació de proximitat. Junt amb el fortepianista Kristian Bezuidenhout formen un tàndem musical d’enorme comunicació, que passa pel respecte mutu i el respecte a l’obra original i, així mateix, al text, cosa que es percep en cada inflexió, matís o dinàmica. En la cantata profana Arianna a Naxos de F. J. Haydn, Von Otter ens va fer recordar el vessant dramàtic del seu perfil artístic evocant la seva faceta operística, amb moments inoblidables en el repertori mozartià i straussià.
El fortepianista Kristian Bezuidenhout va interpretar l’Allegretto en Do menor, D. 915 de Schubert –un dels moments més somniadors del concert– i l’Adagio en Sol major, D. 178 del mateix autor. La primera de les peces, escrita per Schubert els darrers mesos de la seva vida, conté l’aura del comiat de la vida que envolten les darreres obres mestres del compositor austríac. Bezuidenhout en va fer una interpretació única, gràcies a la màgia capaç de generar un instrument com el fortepiano, que palesa un efecte encisador d’un so que no és polit però que esdevé únic. Una música i una sonoritat que ens transporta a l’encís de la música tocada a les cases de camp de la gent il·lustrada, en què el refinament conviu a la perfecció amb la vida rústega.
A la segona part, ja més relaxada, Von Otter va presentar tres cançons del compositor suec Adolf Fredrik Lindbland, que escrigué prop de dos-cents lieder d’influència mozartiana. Tot seguit, l’ària d’Axa de Rosamunde de Schubert va recuperar l’esperit nostàlgic romàntic, que va culminar amb dues de les cançons més extenses del catàleg liederístic schubertià, Der Winterabend, D. 938 i Waldesnacht, D. 708, en què el piano té un protagonisme superlatiu, tal com la cantant va voler manifestar un cop més amb profunda honestedat i respecte al seu acompanyant i les obres interpretades. L’elegància i la virtut de la dama del cant sueca va acabar de seduir els presents a la sala, que la van complimentar amb uns aplaudiments sobris però càlids. La cantant va oferir dos bisos per arrodonir la nit: An Sylvia de Schubert i novament una cançó de Lindblad.
