L’imparable fenomen Anna Netrebko

© Marco Breschia & Rudy Amisano

© Marco Breschia & Rudy Amisano

LA TRAVIATA de G. Verdi. Llibret de Francesco Maria Piave. Anna Netrebko. Francesco Meli. Leo Nucci. Chiara Isotton. Constantino Finucci. Abramo Rosalen. Alessandro Spina. Chiara Tirotta. Oreste Cosimo. Dir. musical: Nello Santi. Dir. escènica: Liliana Cavani. Producció del Teatro alla Scala. TEATRO ALLA SCALA (MILÀ). 9 DE MARÇ DE 2017.

Per Marc Busquets Figuerola

Definitivament aquesta Traviata serà l’òpera de la temporada scaligera. El perquè? El retorn d’Anna Netrebko al rol de Violetta més de deu anys després de la seva última interpretació. El que fou un dels cavalls de batalla a l’inici de la seva carrera i que la catapultà a la fama internacional després d’aquella ja mítica producció de Willy Decker a Salzburg l’any 2005, junt amb Rolando Villazón, semblava un rol definitivament retirat del seu repertori, però Netrebko anuncià recentment que hi tornaria a La Scala, en tres úniques funcions que estan tenint lloc aquests dies. El sold out estava garantit; tant, que a la revenda els preus han arribat fins i tot a duplicar-se.

Lluny queda ara aquella noieta de Salzburg que amb aspecte de model cantava enfundada en un vestit de còctel vermell, rodejada d’homes que feien el que volien amb ella. A nivell vocal, res no semblava preveure aleshores que la Netrebko de les Norines i Adines seria capaç d’abordar rols com Anna Bolena o Macbeth, per arribar fins i tot a Lohengrin o al pròxim debut en Tosca al Met o en Andrea Chénier, amb la qual inaugurarà la pròxima temporada milanesa.

© Marco Breschia & Rudy Amisano

© Marco Breschia & Rudy Amisano

La Netrebko es presenta ara com una Violetta més madura, que sap el que vol i que no és víctima passiva de la societat. Així ho transmet amb la seva vocalitat, que ha guanyat en pes, rotunditat i volum i que ha agafat un color més fosc. Amb tot, la soprano és capaç d’abordar el primer acte sense cap dificultat, enfocant la cabaletta final amb comoditat i satisfent l’exigent públic de La Scala a la fi del primer acte. La seva és ara una Traviata que va a més, guanyant al segon acte i rematant el tercer. Així, al segon acte, la trobada amb Leo Nucci, que encarna Germont, fou un festival de cant en els seus múltiples duets, l’“Amami Alfredo” estigué dotat d’un volum i un dramatisme sobradament audible en el prodigi acústic que és La Scala, tot resultant el concertant que tanca l’acte (“Alfredo di questo cuore”), simplement sublim.

Però el que fou veritablement impactant va ser el tercer acte, amb un “Addio del passato” carregat de pathos i un domini tècnic que féu aturar l’òpera durant uns llargs minuts a causa dels aplaudiments. Lluny de caure en la salutació i els personalismes d’altres dives, no deixa de sorprendre l’honestedat d’aquesta cantant, que concep l’òpera com una tasca en equip i no va a la recerca de l’aplaudiment. És única. Més encara, tenint en compte que només va fer un assaig amb orquestra i sense vestuari.

Completaren el trio protagonista dos cantants a l’altura de les circumstàncies: Francesco Meli com a Alfredo i Leo Nucci com a Germont. El tenor sembla que s’ha convertit en el partenaire perfecte de la Netrebko al teatre de Piermarini –després d’inaugurar-ne la temporada passada junts amb una memorable Giovanna d’Arco–, però també és, sembla, un dels preferits de l’intendent de La Scala, Alexander Pereira, que ja el programava força a Salzburg i que ara a Milà continua fent-ho (sense anar més lluny acaba de cantar Don Carlo al mateix escenari). Si una cosa posseeix aquest cantant és italianità per donar i vendre: diu bé l’òpera, amb un fraseig cuidat i gaudeix del timbre lluminós dels cantants italians; no obstant això, la seva actuació no arriba a emocionar en excés. Què és pot dir de la veterania de Leo Nucci? El baríton viu l’òpera italiana –i sobretot Verdi– tan intensament que jutjar-lo amb els mateixos criteris que a un cantant jove seria un error. La seva presència és simplement mítica i si a algun rol escau bé la veterania, és precisament al de Germont.

Fins aquí les llums d’una vetllada difícil d’oblidar, però amb una ombra: la lenta –lentíssima– direcció orquestral de Nello Santi al capdavant d’uns esplèndids cor i orquestra titulars. Aquí sí que la veterania no fou un plus, sinó una pedra a la sabata que ens acompanyà durant l’òpera i que els loggionisti no van dubtar a contestar amb bronca final. Dos semblen els motius d’aquesta direcció incomprensible: en primer lloc, les limitacions físiques òbvies de l’edat, i el segon, voler cuidar massa Netrebko. Després d’un preludi bellíssim –només aquí i en el del tercer acte va ser quan els tempi allargassats sí que resultaren exquisits–, la direcció no arribà a prendre el vol necessari, tant el de la mundanitat del primer acte com el del conflicte al segon. Conseqüentment, un flac favor a la soprano i a la producció de Liliana Cavani que, tot i que ha envellit bé, no revé l’aire fresc necessari a què hauria contribuït una direcció més jove.

© Marco Breschia & Rudy Amisano

© Marco Breschia & Rudy Amisano

Netrebko –que tornarà al rol a París a primers del 2018– demanà a La Scala un approach clàssic per retornar a Violetta. Així, el Teatre, en un bell però innecessari exercici de nostàlgia, recuperà la producció de Cavani que veié la llum un llunyaníssim 1990. La bellesa plàstica dels quadres és òbvia, secundada per un vestuari exquisit i una estètica més pròxima a Visconti que no pas a Zeffirelli, amanida amb punts totalment Cavani, com la més que embriaguesa de diversos assistents a la festa del primer acte o unes màscares de corbs que apareixen a casa de Flora, símbol obvi de la societat cruel. Tot i així, ha plogut molt des del 1990 i el respectable públic ha canviat força, amb els conseqüents canvis de percepció dramàtica de l’òpera. Hom es pregunta on ha anat a parar la contestada nova producció de La traviata per Dmitri Tcherniakov que inaugurà la temporada 2013-14 amb Diana Damrau i Piotr Beczala. És cert que tenia punts estranys, però potser se li hauria pogut donar una segona oportunitat i res millor que amb algú de la força d’Anna Netrebko: l’imparable fenomen operístic dels nostres dies.

Post Your Thoughts