Subscriu-te

Magistral retorn de la gran dama russa

© Xevi Vilaregut

GRANS CONCERTS. Elisso Virsaladze, piano. Obres de Mozart, Prokófiev, Schumann i Liszt. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 1 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Santi Riu

Si no ens falla la memòria, Elisso Virsaladze va actuar per darrera vegada a Catalunya l’any 2005 –fou al Palau de la Música Catalana i com a solista al costat de l’Orquestra Filharmònica de Sant Petersburg. Per tant, no ha d’estranyar que la seva llarga absència als escenaris catalans despertés un gran interès pel concert a Vic, tant entre melòmans com entre professionals i estudiants. Segurament la seva tasca com a professora al Conservatori Txaikovski de Moscou ha fet que no la sentim tant com voldríem. Però sens dubte l’absència de dotze anys al nostre país no entra dins de la normalitat. I encara menys quan estem parlant d’un dels grans baluards de l’escola russa. Una pianista profundament honesta i allunyada de tot tipus de màrqueting i star system. Que imposa la musicalitat per sobre del virtuosisme, dotada d’un so bell, que sap dibuixar molt bé la forma i la tensió i que sap capbussar-se fins a la profunditat de cada obra.

Mozart és un dels compositors més propers a la pianista georgiana. I no és un autor gens fàcil. En poguérem escoltar una versió madura de la Sonata KV 333, amb una bona claredat d’articulació i sense cap mena d’exageracions. Virsaladze aportà frescor i subtilesa en els matisos. Tingué cura de l’estil i dels detalls, cantant amb lleugeresa i delicadesa les melodies i apropant-se a una línia quasi vocal –destacant-hi un segon moviment ple de refinament i profunda expressió.

Continuà el recital amb la Sonata op. 14 de Prokófiev, obra que l’autor compongué quan encara era estudiant al Conservatori de Sant Petersburg. I aquí aparegué la pianista fulgurant, dotada d’una tècnica brillant posada sempre al servei de la música. Amb un so poderós, capaç d’abraçar des de la tendresa fins a la sonoritat tronadora, un ampli rang dinàmic, un bon equilibri i un bell fraseig. L’“Allegro” i l’“Andante” estigueren tan plens de tensió com per moments gens llunyans del neoromanticisme en les seves mans, i el “Vivace final” resultà pletòric i de rítmica penetrant. Ens submergí en una lectura que semblava l’única possible, en què el lirisme, la frescor i l’arravatament foren eixordadors. Però en què també la claredat de textures li permeté fer sorgir una veu en qualsevol instant, passant de la visió més reflexiva a la tensió i el gran impacte gairebé de manera contínua.

El virtuosisme i la capacitat poètica de Virsaladze la converteixen en un vehicle perfecte per a la literatura schumanniana. I no és casualitat que el gran Sviatoslav Richter subratllés les seves interpretacions d’aquest autor. A Vic poguérem escoltar una versió tan evocativa com penetrant i plena d’imaginació de les Peces de fantasia, op. 12, en què la dualitat de Florestan i Eusebius quedà plenament caracteritzada. Des d’un món poètic i oníric a “Des Abends”, ple de sensibilitat, fins a un “Aufschwung” o un “In der Nacht”, d’una turbulència emocional arravatadora. Amb una profunda bellesa de so, especialment en els moments més lírics, Virsaladze es mostrà emocionalment compromesa amb el discurs schumannià. Prenent cura dels detalls, buscant varietat dinàmica i exposant l’extensa gamma d’emocions que flueix d’aquest llenguatge.

Amb un legato excepcional i una manera de dir la frase més pròpia d’un liederista que d’una pianista, Virsaladze realitzà una lectura plena de colors i d’aquelles que resten per sempre més a la memòria del Widmung schumannià en arranjament de Franz Liszt.

© Xevi Vilaregut

I clogué el recital amb una Rapsòdia espanyola d’aquest mateix autor on afloraren la poesia, la bellesa sonora, la gran sensibilitat i una fervorosa tècnica que permeté obtenir moments vibrants. No fou una lectura circense, sinó eminentment musical, molt ben construïda, brillant per moments i plena de temperament, que delectà un públic totalment entregat aplaudint dempeus.

Els bisos chopinians –Masurka op. 68, Vals op. 69 núm. 1 i Vals op. 34 núm. 2– posaren la cirereta al pastís d’un gran recital. D’un recital dels d’abans, amb un programa tan intens com interessant.

Després del concert, una recepció privada oferta per la pianista als alumnes dels conservatoris que s’aplegaren al concert, així com a professors i la premsa, ajudà a potenciar la trobada dels professionals amb els joves estudiants. Aquests pogueren fer-li diverses preguntes i fins i tot fotografiar-s’hi i posar així el colofó final a una jornada inoblidable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter