Més ‘ballo’ i menys màscares, ‘prima’ l’òpera

Dolora Zajick i Piotr Beczala. © Antoni Bofill

UN BALLO IN MASCHERA de Giuseppe Verdi. Llibret d’Antonio Somma. Piotr Beczala. Carlos Álvarez. Keri Alkema. Dolora Zajick. Elena Sancho Pereg. Damián del Castillo. Roman Ialcic. Antonio Di Matteo. Joan Prados. Josep Lluís Moreno. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. VEUS-Cor Infantil Amics de la Unió. Dir. musical: Renato Palumbo. Dir. escènica: Vincent Boussard. LICEU. 7 D’OCTUBRE DE 2017.

Per Mercedes Conde Pons

Clima d’excepció en una nit d’estrena era el que es respirava dissabte passat en la inauguració oficial de la temporada del Gran Teatre del Liceu. La situació política ho propiciava, naturalment, però l’absència de representants destacats de la política catalana i estatal va permetre que l’òpera i la cultura, les protagonistes de la vetllada, tinguessin el seu merescut lloc d’honor. Cares conegudes de la cultura i la societat catalana, empresaris, actors, presentadors de televisió i de ràdio, esportistes i alguna influencer maldaven per oferir una nota de glamur a un esdeveniment que des del temps de la inauguració del nou Liceu –i ja fa vint anys– s’ha volgut desprendre de l’etiqueta exclusivista i elitista preexistent, amb un èxit clarament qüestionable.

Carlos Álvarez i Piotr Beczala. © Antoni Bofill

Damunt l’escenari, l’acció principal, Un ballo in maschera, probablement una de les òperes musicalment més inspirades de Giuseppe Verdi, acomodat en la fama després dels seus anys de galeres i l’estrena de la seva exitosa trilogia popular (Rigoletto, Il trovatore i La traviata). Amb aquesta òpera Verdi sembla inaugurar un nou estil, en què el melodisme i l’orquestració prenen un nou protagonisme. Sens dubte, Un ballo in maschera és un bon precedent estilístic per a La forza del destino, Don Carlo i Aida, encara per venir, i es situa en una línia evolutiva que prové de Rigoletto i La traviata. Si el primer acte ens mostra la preeminència del ritme ternari tan característic de Verdi –un aire de cabaletta constant–, a partir del segon acte, i sobretot al tercer acte, el dramatisme pren una dimensió de gran pes psicològic, amb moments sublims, com l’escena de Renato, el caràcter més ben perfilat de l’òpera.

Comptar amb cantants capaços d’assumir la densitat dramàtica dels personatges i traslladar-ho a l’àmbit musical és clau en qualsevol òpera i més encara si la producció escènica no ofereix cap element de suport a l’acció, com és el cas de la proposada per Vincent Boussard. L’anunci de l’assumpció de la funció inaugural (i la del dia 10) a càrrec de Carlos Álvarez, després de la cancel·lació esperada de Dmitri Hvorostovsky, va ser un bàlsam que es va confirmar dissabte passat. El cantant assumia la part de Renato per primer cop després de l’afecció vocal que el va tenir allunyat uns quants anys dels escenaris. El mateix paper, de fet, que preparava quan li va ser diagnosticada l’afecció. Un moment, doncs, emotiu per al mateix Carlos Álvarez, el “tancament d’un cercle” com ell mateix va dir en l’entrevista publicada a la «Revista Musical Catalana» el mes d’agost passat, que el cantant va assumir com una festa vocal en tota regla. El seu compromís amb el personatge va ser íntegre des de bon començament, amb una entrega vocal sense límits, signant un “Eri tu” d’antologia, que es saldà amb l’ovació més serrada de la nit i que confirmà que el baríton malagueny viu un idil·li, en tota regla, amb el públic del Gran Teatre del Liceu.

© Antoni Bofill

La connexió amb el públic es ratificà també en el cas del tenor Piotr Beczala: cantant més cerebral que visceral, capaç tot i això d’un lliurament vocal d’una elegància i sensibilitat elevadíssimes. Beczala va treure profit de les generoses pàgines que Verdi dedica al paper de Riccardo, ja des del primer acte amb “La rivedrà nell’estasi” i signant un majestuós duet “Teco io sto” amb la soprano Keri Alkema. Si a l’escena segona del primer acte el tenor mostrà una entrega dosificada, a partir del segon acte i, sobretot, al tercer acte el seu cant sonà ample i expansiu, amb una escena final emotiva i d’aguts rodons i pletòrics. El tenor resolgué l’estrena amb l’altre gran triomf de la vetllada, bo i ratificant també l’estima ràpidament generada per part d’un públic que valora enormement la professionalitat, l’entrega i el talent.

Keri Alkema. © Antoni Bofill

La soprano nord-americana Keri Alkema tenia el doble i difícil paper de debutar al Gran Teatre del Liceu en la funció inaugural de la temporada i, a més, substituir la inicialment anunciada Ekaterina Metlova, en un context de cancel·lacions freqüents que el públic del Liceu no entén. Alkema es troba als inicis de la seva carrera professional, després d’haver passat per diversos programes de joves artistes, com el de l’Òpera de Santa Fe, i va cantar amb professionalitat i una molt bona veu el difícil paper d’Amelia. Les desbordants personalitats vocals d’Álvarez i Beczala deixaren la seva interpretació en un segon pla, fet que no treu mèrits a la seva actuació i el seu notable assoliment. En un altre pla, la també nord-americana Dolora Zajick, protagonista de nits memorables al Liceu anys enrere, sorprengué després de diversos anys absent de les temporades per la pèrdua d’esmalt del seu timbre en el registre central. Així, durant la seva actuació a la segona escena del primer acte fou gairebé imperceptible en el cant en conjunt, amb moments puntuals en què recordà la potència de la seva veu en pujar al registre agut. Per contra, un valor a l’alça és la soprano donostiarra Elena Sancho Pereg, que assumia el paper d’Oscar, un rol ideal per a les seves capacitats vocals, d’ornamentacions àgils i timbre fúlgid.

Molt correctes els comprimaris i les veus infantils del cor VEUS-Cor Infantil Amics de la Unió, units al cor titular del Gran Teatre del Liceu, ben cohesionats però molt estàtics en els moviments –imaginem– a causa de la producció, minsa en idees i fent recaure tota la força dramàtica en el vestuari –de Christian Lacroix–, fet de totes totes insuficient per molt haut couture que fos. Així mateix, Renato Palumbo dirigí l’orquestra titular del Liceu amb empenta i força, però amb poca gamma de subtileses.

Post Your Thoughts