Subscriu-te

Crítica

Midori amb l’OBC

TEMPORADA OBC. Midori, violí. Dir.: Vassili Petrenko. Obres de Brahms, Elgar i Montsalvatge. L’AUDITORI. 13 D’ABRIL DE 2012.

Per Josep Barcons

Amb un Auditori vergonyosament empaperat per anunciar-hi una falsa estrena de Lang Lang (ja hi havia tocat el juny del 2008 amb la Filharmònica de Viena en una gira de luxe, i Ibercamera l’ha portat després en recital al Palau de la Música), arribava a Barcelona una altra estrella asiàtica: la violinista Midori, que no demana com a requisit –com sembla que demana Lang Lang– que hi hagi almenys quatre pancartes tan enormes com innecessàries anunciant els seus concerts…

Doncs bé: Midori arribava a Barcelona per interpretar el Concert per a violí de Brahms amb l’OBC i el jove director Vassili Petrenko. Aquest era –i fou– el plat fort de la nit, i la violinista s’endugué aplaudiments d’allò més càlids, que propiciaren la propina excelsa (molt ràpida i aèria, però perfectament dins l’estil) del preludi de la Tercera partita de Bach.

El concert s’encetava amb els Sortilegis de Xavier Montsalvatge, que Petrenko coneix bé, ja que eren peça obligatòria del Concurs de Direcció de Cadaqués que el director rus va guanyar en la sisena edició. Per a aquests Sortilegis –que, com molt bé deia Jordi Maluquer en les notes sobre el programa, tenen alguna mena de parentesc amb les Variacions Enigma que es van interpretar a la segona part–, Petrenko va optar per una orquestra molt nodrida de corda, a diferència del que havia pogut fer a Cadaqués, que compta amb una plantilla més reduïda per a la qual l’obra està originalment concebuda. Si això donava una major corpulència als fragments lírics, feia minvar precisió en els atacs ràpids de la corda aguda, i feia destacar encara més el bon paper dels vents, entre els quals sobresortien les intervencions de flauta i oboè.

Al Brahms, Petrenko va saber conduir l’OBC cap a un estil interpretatiu ben allunyat del Montsalvatge, amb un plantejament gairebé cambrístic del concert, en consonància amb el recolliment del so de Midori, que no és mai explosiu i que defuig sempre tota presumpció i exuberància. Aquesta qualitat incomparable de Midori (entre moltes d’altres: quina conducció, per exemple en les dobles cordes!) fa que pugui atacar els moments de rauxa amb una gran vigorositat, sense generar exabruptes ni trencar mai el discurs. I també permet que s’esdevinguin piani extrems, d’una gran qualitat tímbrica, que es féu extensiva a l’orquestra. Bravo el treball de la corda, tant en els fragments d’arc com en els pizzicati, executats amb una pulcritud i rodonesa gairebé inaudites.

A les conegudes Variacions Enigma, Petrenko recuperà la plantilla ampliada inicial. Amb el valor segur que suposa interpretar aquesta peça d’Elgar, Petrenko firmà una versió correcta i equilibrada, que li meresqué nombrosos aplaudiments tant del públic com dels mateixos músics.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter