Subscriu-te

Música coral en estat de gràcia

© Marc Castañé/Solucions Audiovisuals
© Marc Castañé/Solucions Audiovisuals

COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS. Dir.: Pere Lluís Biosca. Obres de Tavener, Pärt, Britten, Schnittke i Vivancos. CATEDRAL DE BARCELONA. 11 DE JUNY DE 2016.

Per Xavier Chavarria

Els últims anys s’ha anat forjant a Catalunya una generació formidable de directors de cor, hereus directes dels patriarques de la direcció del segle passat, però amb una formació multiplicada, d’altíssim nivell i rigor, i amb experiència i criteris renovats. A això, s’hi ha sumat una gloriosa proliferació de cantants amb fusta de solista que, més enllà de la carrera en solitari (en la qual es troben amb certa saturació), també s’han volgut dedicar a la música polifònica i han propiciat cors d’un nivell admirable. Però la conjunció d’aquests dos elements –directors molt preparats i cors amb veus d’alt nivell– està propiciant projectes musicals d’altíssima categoria que ja poden parlar de tu a tu amb els millors cors d’Europa. I amb això volem remarcar que el món coral al nostre país no para de créixer i de millorar; i ho fan tots els agents que hi participen (directors, cantaires), en tots els segments socials i generacionals, i de tots els estils, en qualitat i en quantitat: mai abans no havíem tingut en aquest país un nivell de formacions corals tan alt com el que tenim actualment. La música coral a Catalunya, més enllà de la història i la transcendència que ha tingut l’últim segle, és un valor segur i a l’alça: no para de millorar. Un valuós patrimoni cultural que cal tenir més en compte.

Feta aquesta reflexió, tornem al que ens ocupa: aquesta feliç conjunció de veus i director d’altíssim nivell és la que vam veure en el concert del Cor de Cambra Francesc Valls a la nau central de la catedral de Barcelona. Pere Lluís Biosca dirigeix des de fa un any i mig aquest cor format per una desena de cantaires de molt bon nivell, que proveeix musicalment els oficis litúrgics de la seu barcelonina i que es reforça sensiblement per a produccions més ambicioses, com aquesta que comentem. Aquest cor ha portat una trajectòria admirable els últims anys, dedicat bàsicament al repertori dels segles XVII i XVIII, especialment del Barroc català, i recuperant obres dels mestres de capella de la Seu. Però per primera vegada afrontava un repertori enterament del segle XX, amb música religiosa o de caràcter espiritual d’autors cabdals i ja clàssics, com John Tavener, Arvo Pärt, Benjamin Britten o Alfred Schnittke, i amb l’encertadíssima inclusió de dues peces del compositor català Bernat Vivancos, que era present al concert. Obres que tenen la seva dificultat no pas en el virtuosisme o en la potència, sinó en la precisió, l’estil i el color vocal. Un repertori que Pere Lluís Biosca coneix a la perfecció i en el qual es troba molt a gust, segons les sensacions que es van percebre en aquesta interpretació, que va ser acuradíssima i refinada, amb una mirada austera i una precisió quirúrgica pròpies de l’escola escandinava on s’ha format (va estudiar a Hèlsinki), a les quals afegeix el gust pel so polit però carnós que coneix per contacte intens amb el Cor Madrigal, com a assistent durant anys de Mireia Barrera. Experiència i formació (fins i tot tarannà personal) que es noten en el treball de Pere Lluís Biosca, en el repertori que escull i en el so que demana i que treu del cor. La connexió entre gest i so és màxima: un gest precís, concís, mil·limètric però molt expressiu, un gest que mostra el so que busca i que queda traduït a la perfecció en el so que treu del cor: homogeni, equilibrat, pulcre i detallista fins a l’extrem.

I els setze cantaires que tenia el Cor de Cambra Francesc Valls en aquesta producció van respondre amb molta solvència i disciplina a l’envit del director vilafranquí, amb una afinació impecable i un so rodó i molt empastat, afavorit sens dubte per l’acústica de l’espai, l’altar major de la catedral, i per una distància molt saludable amb el públic. Molt destacables van ser les versions del Magnificat d’Arvo Pärt; de The Lamb de John Tavener; sorprenents, el color i la densitat que van treure de les Tres peces sacres d’Alfred Schnittke, i una especialment delicada A child is born de Bernat Vivancos, peça deliciosa, de gran tendresa i dolçor, i que ens va tenir bocabadats fins a l’últim sospir. Alguna de les peces més extàtiques va patir una certa baixada de tensió (fruit més aviat de la mateixa peça que no pas de la falta de tremp del cor) i es van percebre lleus indecisions i alguna entrada boirosa en Schnittke; pecats venials en un concert de tan bon nivell en tots els aspectes i que es va cloure amb dues propines musicals exquisides: O magnum mysterium de Javier Busto, bellíssima i d’estranya sensualitat, i el deliciós motet a vuit veus O Vos omnes de Pau Casals. Una vetllada musical plaent i exquisida, per a gurmets de la polifonia, que convidava a la introspecció i el recolliment, i servida per un equip de músics excel·lent.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter