Subscriu-te

Crítica

Neu-Concerts de Noves Músiques a la Fundació Tàpies

L’actuació de Funktion. © Raquel García-Tomás
L’actuació de Funktion. © Raquel García-Tomás

PENSAMENTS VERTICALS. Funktion (Vera Martínez Mehner i Lina Tur Bonet, violins; Jonathan Brown, viola; Erica Wise, violoncel). Obres de Krzysztof Penderecki, Morton Feldman, Raquel García-Tomás i Witold Lutoslawski. FUNDACIÓ TÀPIES. 26 DE MARÇ DE 2014.

NO STRINGS. CrossingLines (Mireia Vendrell, piano; Víctor de la Rosa, clarinet; Laia Bobi, flauta; Cassiel Antón, trombó; Feliu Ribera i Miquel Vich, percussió; Tere Gómez, saxòfon). Obres de Luciano Berio, Simon-Steen Andersen, Octavi Rumbau, CrossingLines i Agustí Charles. Dir.: Luis Codera Puzo. FUNDACIÓ TÀPIES. 30 DE MARÇ DE 2014.

Per Jordi Alomar

A poc a poc, i gràcies a l’empenta de Neu Records, la Fundació Tàpies s’està consolidant com el nou espai de referència pel que fa al gaudi de noves músiques presentades al públic amb la màxima cura i garantia de qualitat. La setmana passada fou excepcionalment productiva, amb dos concerts que mostraren els grups que ara mateix estan marcant tendència i nivell a Barcelona: Funktion, quartet format per la meitat del Quartet Casals, i CrossingLines, ensemble jove però amb una volada ja considerable.

La trobada amb Funktion oferí un plantejament heterogeni quant a continguts i homogeni quant a interpretació impecable. Si bé les obres que emmarcaven el programa, la Cadenza per a viola sola de Krzysztof Penderecki i el Quartet de Witold Lutoslawski comparteixen el registre expressionista polonès, ho fan des de dos punts de vista completament diferents: d’una banda, una revisió de l’herència de la forma relativament lliure de les cadències de concert –amb una interpretació magnífica per part de Jonathan Brown, ocult al pis superior de l’espai principal– i, d’altra banda, la confrontació d’uns rols d’aleatorietat limitada dins blocs mòbils a partir de la seva integració en una gestualitat comuna. Potser per la trajectòria dels intèrprets i les seves preferències interpretatives –bregats com pocs en el repertori de referència per a quartet–, aquestes dues obres foren els plats forts del programa. La consistència d’aquestes dues obres no menystingué en absolut les seves acompanyants: el contrast amb Structures de Feldman deixà palès fins a quin punt l’encarament de conceptes diametralment oposats d’estructura poden conviure en un mateix programa. En el cas d’aquesta peça, el col·lapse estructural causat per la reincidència en uns patrons simples que sempre són els mateixos però no acaben mai de ser del tot iguals fou lliurat amb la transparència i la lleugeresa requerides per aquesta música. Hi ha poques ocasions d’escoltar en directe la música de Feldman, i menys encara amb interpretacions del tot excepcionals com la de Funktion. L’excepcionalitat, en aquest cas, rau en no fer més que el que indica l’obra: activar els seus patrons recurrents i alliberar-los de tota càrrega o significat superflus, i alliberant així un espai de pensaments verticals i categories estructurals a mig camí entre allò sonor i allò plàstic. Canción al Alba de Raquel García-Tomás, l’única obra d’autor novell dins un programa poblat de clàssics, fou un tast de calidesa i sincretisme. Amb elements manllevats de la gramàtica gestual i sonora del flamenc i de la tradició contrapuntística, l’expressió directa i sense complexos estructurals o intel·lectuals deixà palesa la vigència de la comunicabilitat en la música d’avui.

Propostes, doncs, heterogènies dins un concert que, conservant el seu format clàssic –un mostrari d’obres i tendències històricament consolidades i delimitades– encaixà perfectament amb les expectatives del públic, l’espai arquitectònic i la instal·lació d’Allan Kaprow que actualment està acollint la Fundació Tàpies.

L’actuació de CrossingLines. © Linda Valdés (cortesia Fundació Tàpies)
L’actuació de CrossingLines. © Linda Valdés (cortesia Fundació Tàpies)

Un altre concepte de concert fou el que pocs dies després presentà CrossingLines. En aquesta ocasió, el desplegament de mitjans –altaveus al voltant del públic, un piano obert amb càmeres web al seu voltant, un gran set de percussió– i la variabilitat de la plantilla ja indicaven una intenció agosarada, característica de les escomeses de CrossingLines i el seu director fundador, el compositor Luis Codera. Si bé el context facilitava la dispersió (el tràfec propi de les dotze del migdia d’un diumenge, els visitants del Museu que circulen lliurement per la sala durant el concert, la llum homogènia per tot l’espai del concert), les estratègies escèniques de captació de públic reeixiren: l’explicació planera de les peces per part del director abans de la seva escolta, l’atenció prestada a les pantalles en la peça d’escolta complexa d’Andersen i, molt especialment, la dramatúrgia amb què Cassiel Antón presentà la Sequenza per a trombó sol de Berio, mantingueren l’atenció creixent del públic –militant d’aquestes músiques en la seva majoria– fins a la presentació de les dues obres dedicades al conjunt de la jornada: els encàrrecs respectius a Agustí Charles i a Octavi Rumbau, aquest últim en primícia.

La peça de Charles, Tzak!, fou una càpsula més de la seva particular allau d’energia i virtuosisme en l’escriptura a què ens té avesats, en aquest cas amb un component extra de primitivisme i violència per mitjà de la interacció amb electrònica processada en temps real. Formant part de la sèrie Modular que l’autor planteja, sembla corroborar –i hi insistim, amb una escriptura i una execució impecables– allò que Carl Dalhaus plantejava com a característic de la recepció de la nova música: la preeminència de l’interès d’una obra per la tendència representada més que no pas per l’interès de l’obra en si.

Finalment, l’estrena d’Octavi Rumbau que clogué el programa, No strings?, plantejà de quina manera es pot construir, per mitjà de l’electrònica i l’escriptura instrumental precisa, una sonoritat de corda fregada a partir d’un conjunt caracteritzat per no disposar de cap instrument d’aquest tipus. Sembla que la proposta creativa de Rumbau consisteix en el plantejament de solucions sonores a situacions o condicionants paradoxals, com demostrà amb l’OBC el divendres anterior. Un procés d’encarar reptes que comporta, sens dubte, un llenguatge ric i divers en cada ocasió, sense deixar de banda un compromís amb la coherència més estricta. Això és, sens dubte, el que fa d’Octavi Rumbau un autor al marge de la tàctica tan fressada pels joves i no tan joves de dir o fer exactament el mateix amb diferents peces en pro de la producció quantitativament prolífica. I el mateix podem dir dels intèrprets que l’executaren, amb Luis Codera al capdavant.

Confiem que tant el cicle impulsat per Neu Records com els seus intèrprets programats continuïn mantenint el compromís amb la independència de continguts que des d’aquesta primera edició s’està albirant. La xarxa d’interessos, acataments i peatges que basteix el món de les músiques contemporànies al nostre país ofega ben sovint iniciatives sanejadores i necessàries com aquesta per consolidar la vida efímera de les propostes interessants i compromeses de veritat. Esperem que Neu i la Fundació Tàpies donin encara molt de què parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter