FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Olga Peretyatko, soprano. Giulio Zappa, piano. Obres de Mozart, Rachmàninov, Glinka, Rimski-Kórsakov, Chopin, Albéniz, Rossini. ESGLÉSIA DEL CARME DEL CASTELL DE PERALADA. 18 DE JULIOL DE 2016.
Per Jaume Comellas
Ni una sola nota fora de lloc, cap portament espuri, ús exacte de la coloratura, cap final épatant i excessiu i ni la més mínima concessió a l’exhibicionisme gratuït en una hora i mitja neta de recital: aquesta podria ser la síntesi del que es va esdevenir en el recital que va oferir la jove soprano russa Olga Peretyatko al bell marc de l’església del Carme del Castell de Peralada. I compte, que el programa, d’altra part molt atractiu, oferia oportunitats per cultivar l’ego canor, per escampar picades d’ull autocomplaents.
Tot es va moure en un clima de plena autenticitat, de servei a la música, de veritat lírica, de devoció natural; metafòricament, sense cap gram de greix de més; ni, naturalment, de menys. I, és clar, el públic li ho va recompensar amb aplaudiments invasius.
Peretyatko va proposar un programa original, encapçalat i finit per dos grans mestres de l’òpera buffa, encara que distants en molts aspectes: Mozart per començar i Rossini per cloure. I pel mig, repertori del seu país: Rachmàninov, Glinka i Rimski-Kórsakov, excepte en el primer d’ells, amb àries d’òpera, tot configurant d’aquesta manera un ventall interessant de conceptes lírics i, per tant, adequat per mostrar la gamma de recursos de la intèrpret. La soprano russa té una certa tendència als tempos lents, sense que això comporti pèrdua d’intensitat; tot el contrari, afegeix sabor, aporta recrear-se en la intimitat de la bellesa de les partitures. Amb una veu no exactament bonica, fins i tot un pèl dura però alhora consistent, el seu cant té una plenitud i una sensació d’autenticitat imponderable. Potser va cantar millor el repertori rus que l’inicial Mozart –dues àries de Don Giovanni i una d’El rapte del serrall–, però l’inicial “Non mi dir, bell’idol mio” de Don Giovanni ja va captivar. El bon gust contingut sense concessions el va poder lluir especialment en el Vocalise de Rachmàninov. Però va aconseguir excel·lir per damunt de tot entre els seus compatriotes amb La rosa i el rossinyol de Rimski-Kórsakov, una exquisidesa lírica sadollant.
Però faltava el millor; faltava Rossini, compositor pel qual sent una estima especial. I aquí amb l’ària “All’ombra amena” d’Il viaggio a Reims va arribar a un cim de perfecció, d’exquisidesa, d’identificació i de comunicació, excepcionals…; tota la grandesa d’Olga Peretyatko es va fer essència definitiva en la interpretació d’aquesta ària. Després, el final amb la més coneguda “Bel raggio lusinghier” de Semiramide, esplèndida, la recepció de la qual va venir condicionada fins a un cert punt pel molt que acabàvem de gaudir, pel molt que estàvem ja satisfets.
Generosa en els tres llargs encores, cordial i comunicativa amb els espectadors i a més amb un físic agradabilíssim, que també hi compta, la seva presència no podia resultar més gratificant. Sens dubte, una jove gran realitat de la lírica internacional.
A part, un esment per la tasca del pianista. Giulio Zappa es va mostrar com un molt competent acompanyant de recital d’òpera; va aportar la càrrega d’extraversió sonora i de claredat que exigeix el gènere operístic. El seu so és lluminós, d’una claredat i concisió especials i això esdevé un ajut perfecte per al cantant. També es va manifestar com a virtuós en sengles més que correctes interpretacions d’obres de Rachmàninov, Chopin i Albéniz que van refrescar el discurs del programa.
