Nota alta per al trompeta Jeremy Pelt i esperançadora actuació de la cantant Sandra Ortega

Jeremy Pelt (imatge d’arxiu)

Jeremy Pelt (imatge d’arxiu)

Per Albert Suñé

Del 30 d’octubre a l’1 de desembre el Jamboree celebra els vint anys de la segona obertura amb un festival de club que, segons els responsables, és el primer d’aquest caire que s’organitza al país. La iniciativa pretén concentrar l’esperit i l’essència de l’activitat que es du a terme en aquest escenari al llarg de tota la temporada, i que l’ha convertit en l’únic club de jazz del sud d’Europa que manté la programació en viu tots els dies de l’any. Dos d’aquests concerts van ser a càrrec de dos quintets: el del trompeta Jeremy Pelt (1 de novembre) i el de la cantant autòctona Sandra Ortega (17 de novembre).

Pelt i la seva gent van presentar el seu nou disc Water and Earth. I es pot ben dir que la seva actuació va convèncer, encara que hi hagué algunes desigualtats en segons quins temes. Jeremy Pelt és un tipus que domina el hard-bop i el post hard-bop de manera prou reeixida. Amb aproximacions al funky. Però no li fa res, a vegades, decantar-se cap a un so més dolç, amb la qual cosa apareix una inclinació evident cap al west-coast. I és en aquesta transició que la música del quintet trontolla una mica perquè hi ha moments en que allò és una mena de terra de ningú.

En qualsevol cas, Pelt se’n surt amb nota alta. Posseeix un so poderós, que sap modular perfectament, un fraseig clar i precís, i molt bones idees al magí. Fou acompanyat per la saxo tenor i soprano Roxy Cross, molt més acostada al west-coast que no pas el líder, i posseïdora d’uns molt bons so i fraseig, que s’aproximaven força als de l’escola cool. Però els temes –excepte en les comentades desigualtats– no dequeien perquè la fusió Pelt-Cross va estar durant moltes estones a un gran nivell.

Els van fer costat David Bryant, intèrpret de Fender Rhodes; Chris Smith, contrabaix, i el bateria Dana Hawkins, que van estar força entonats. De totes maneres, un piano acústic hauria ajudat molt més la música del quintet.

Sandra Ortega (imatge d’arxiu)

Sandra Ortega (imatge d’arxiu)

Per la seva banda, la cantant Sandra Ortega oferí una capbussada en el món del funky i el pop. Té una veu força atractiva, però en ocasions es troba baixa de to respecte dels seus músics. I no ens referim a la potència. Aquesta desigualtat també s’aprecia quan empra gairebé sempre el mateix to per a cada tema. Cosa que comporta, malgrat que el ritme sigui diferent, que les repeticions tonals apareguin sovint. Quan hagi polit aquests defectes, Ortega se’n sortirà prou bé perquè sap com moure’s dalt de l’escenari i també com ficar-se el públic a la butxaca a la primera de canvi. En el quintet destacà també l’aportació del guitarrista Jurandir Santana.

Revista Musical Catalana © 2014 Tots els drets reservats