Pianisme català de la primera meitat del XX

© www.facebook.com/pages/Associació-Joan-Manén

© www.facebook.com/pages/Associació-Joan-Manén

ASSOCIACIÓ JOAN MANÉN. Paisatges musicals. Marc Heredia, piano. Obres de Frederic Mompou, Gaspar Cassadó i Joan Manén. ATENEU BARCELONÈS. 5 DE JUNY DE 2015.

Per Jaume Comellas

Una vegada més aquest cicle ha elaborat un programa pensat amb un criteri particular; el títol ho exposa i els de les obres, tret d’alguna excepció, ho confirmen: es tracta de paisatges musicals que remeten a paisatges físics com a font inspiradora central. I agombolant-ho tot un període ben delimitat de la història de la creació pianística catalana.

Tanmateix, no es pot parlar d’un programa exactament homogeni. Perquè no ho són exactament tampoc les línies formals dels tres compositors. Entre els inicis de Mompou amb un breu selecció de les inefables Impressions íntimes i els Quadres Opus A-29 de Joan Manén que tancaven el programa, hi ha punts de referència comuna –postimpressionisme–, però fins a un cert punt. El final exaltat del darrer moviment d’aquesta obra recorda, estem d’acord amb el comentari del programa, Ravel; però el Ravel més orquestral.

Abans les Quatre peces espanyoles de Gaspar Cassadó; és una obra que també se situa a l’òrbita postimpressionista, però amb una clara influència de Pedrell; d’un nacionalisme en aquest cas molt refinat, molt pulcre i elegant, però fins a un cert punt impersonal. Paisatges és una obra més propera de Mompou, que va néixer després d’un llarg silenci del compositor; la capacitat evocadora és d’una subtilesa i d’una finor fidelment mompouniana. En tot cas, en conjunt tot el programa està format per obra que camina al marge de dimensió emotiva; és en gran manera art per l’art; no per a l’emoció.

Marc Heredia va saber navegar en la mar d’un programa difícil, carregat de passatges compromesos i de resolució difícil, no tant tècnica com pel que fa a atmosferes i textures sonores. I en aquesta tasca creiem que no el va ajudar un instrument de so un punt massa sec i contundent pel que exigia el programa. El seu va ser un treball sobretot savi, atenent als grans conceptes. Es va saber imposar al públic, que va respondre amb generositat perquè va saber entendre el fet de servir la bellesa de les obres; la seva dimensió estètica genuïna. En això va complir sobradament.