Prégardien i Jacobs posen lirisme i drama a la ‘Passió’ de Bach

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

PALAU BACH. RIAS Kammerchor. Akademie für Alte Musik Berlin. Julian Prégardien, tenor. Johannes Weisser, baix. Dir.: René Jacobs. Bach: Passió segons sant Mateu. PALAU DE LA MÚSICA. 10 D’ABRIL DE 2017.

Per Xavier Chavarria

No fa gaires anys, ni una dècada, el món musical barceloní encara seguia en la vergonyosa situació de no poder assegurar una Passió segons sant Mateu anualment: hi havia temporades que senzillament no en teníem cap i els melòmans s’hi havien de resignar i escoltar-la a casa, enregistrada, i mirant de reüll i amb enveja les autèntiques capitals musicals (fins i tot ciutats menors, a Europa i a Espanya!) que l’oferien amb regularitat i sense patiments de taquilla. Sembla que, per fi, els nostres programadors li han perdut la por, i ara en podem gaudir cada any, en versions de primeríssim nivell, i amb una assistència de públic espectacular: dilluns al vespre el Palau de la Música presentava un aspecte magnífic, ple de gom a gom, per veure aquest monument de la cultura occidental en mans de músics de prestigi contrastat. Això que pot semblar un èxit rotund no és altra cosa que la normalitat desitjada, però ens n’alegrem profundament i en volem deixar constància.

És molt temptador per a les batutes expertes fer provatures i experiments amb una obra tan rica, buscar-ne lectures alternatives i originals, afegir-hi detalls inusuals; l’obra, de fet, ho permet i ho tolera (si es fa amb criteri i rigor), però tampoc no li calen gaires invents: fer-la sonar bé ja la converteix en un paradís musical. Jacobs, però, ens en va regalar algunes, de sorpreses.

René Jacobs disposava d’un conjunt instrumental i vocal de primeríssim nivell, amb el RIAS Kammerchor i l’Akademie für Alte Musik de Berlín nodrits al punt just (de vegades sembla que les retallades hagin arribat fins i tot al nombre de cantants i músics que fan un concert), i d’un equip de solistes irregular, però amb noms il·lustres. L’alineació garantia una interpretació tècnicament impecable i ho va ser. Però tot i no ser una versió excepcional, aquesta Passió va tenir elements i detalls que la fan singular. Començant per la disposició sobre l’escenari, amb el cor a primera línia, separat pels instruments del baix continu, i l’orquestra darrere, tocant dempeus, que va sorprendre però va demostrar ser un bon recurs sonor i expressiu.

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

Integrar els solistes en el cor (alguns en formen part) ja és una decisió més discutible: fer cantar l’Evangelista àries de tenor i les parts del cor (corals i turba) no és gaire oportú (a cadascú el que li toca), però que el baix que fa el paper de Jesús també canti de turba amb el cor, i fins i tot les intervencions dels sacerdots, ja és desvirtuar el seu paper i restar credibilitat dramàtica a la proposta. El coral luterà que Bach destina a les veus blanques en els cors inicial i final de la primera part perd el seu encant i la dimensió celestial si l’interpreten veus femenines, i en aquest cas Jacobs els va fer cantar a quatre solistes, que, a més, al cor inicial estaven a les graderies d’orgue i deixaren afeblit el cor principal. Un cor inicial sorprenentment lent, que ens recordava versions vetustes i grandiloqüents, i que feia preveure una Passió de llarga durada: res d’això, perquè Jacobs va posar la directa en algunes àries (amb un criteri de vegades sorprenent), amb tempos excessivament ràpids que van fer patir algun dels solistes. En canvi, la inclusió d’una tiorba al baix continu, amb un paper extremadament rellevant i delicat en certs passatges (com en el moment de la mort de Jesús) va ser una revelació i va donar un aire molt especial a alguns episodis de l’obra. Jacobs, fins i tot, va fer cantar alguns passatges eminentment corals als solistes, però fent això també va aconseguir accentuar-ne el contrast dramàtic.

De fet, aquesta Passió, que va començar com una processó feixuga i de baixa tensió, va anar guanyant força i intensitat a mesura que avançava, i a la segona part va assolir un ritme trepidant quan el devessall d’esdeveniments relatats en cors, recitatius de l’Evangelista i intervencions de personatges van ser hàbilment enllaçats amb els passatges més reflexius, àries i corals. Jacobs va donar vida i va fer volar l’obra en el tram final enllaçant intervencions, donant aire als solistes, combinant-ho amb pauses dramàtiques i llegint els corals amb una exquisida naturalitat, sense invents ni gesticulació.

Però qui porta el pes dramàtic i musical de la Passió segons sant Mateu és l’Evangelista: ell és qui ens explica tot el drama mirant-nos de fit a fit, amb tendresa, passió i abaltiment, qui dóna credibilitat i ens submergeix en la història amb intervencions constants de gran dificultat tècnica. Cal un tenor molt ben dotat i experimentat per assumir amb garanties aquest rol, i Julian Prégardien no només va superar amb escreix el repte, sinó que ens va oferir una versió sorprenent, terrenal i no gens mística, profundament humana del personatge, amb una veu carnosa, penetrant, amb gruix i projecció, una veu plena de vigor juvenil i de força, gairebé lírica, amb cert aire d’heroi, més proper a un Tamino o fins i tot a un Lohengrin que no pas als tenors lleugerets i de veu prima i sinuosa que s’estilen freqüentment en aquest paper. Tot i puntuals irregularitats estilístiques i d’emissió (i algun “gall”: pecats venials), Prégardien va ser un Evangelista esplèndid, convincent especialment al tram final, en què ho va cantar tot de memòria i (aparentment) a tomba oberta, magnètic, desafiant i implicant-hi els assistents. Un Evangelista diferent però intens i convincent.

© Antoni Bofill

© Antoni Bofill

Johannes Weisser va fer un Jesús menys implicat, menys creïble, però solvent vocalment, i també molt correcte a les àries de baix que va haver d’assumir (no se’l veia especialment engrescat). El contratenor Benno Schachtner té una veu prima, brillant i esmolada que treu calidesa a les seves intervencions, però va fer una ària Erbarme dich esplèndida, sense ser antològica; totes les seves intervencions van ser òptimes, però el duet amb la soprano de la primera part va ser un dels moments més fluixos de la vetllada, mal trabat i sense entesa. De fet, la soprano Sunhae Im, a qui hem sentit en actuacions magnífiques, va estar correcta tècnicament durant tota la vetllada, però va exhibir un timbre excessivament cantellut, en ocasions estrident i mancat de la dolçor que li cal en àries etèries i incandescents com Aus Liebe, i amb un vibrato inoportú. En canvi, la soprano Anja Petersen només va fer una ària (Blute Nur), però la va brodar, amb una veu bonica, precisa, àgil i ben projectada. La mateixa circumstància es va donar amb la veterana contralt Kristina Hammarström, que ens va enamorar en l’única ària que va cantar, Können, Tränen, amb una veu preciosa de mezzo, vellutada, càlida i alhora de gran subtilesa. Malaguanyades totes dues, cantant més amb el gruix del cor que mostrant la seva veu en solitari. El tenor Minsub Hong i el baix Jonathan de Paz Zaens, tots dos membres del RIAS Kammerchor, van complir amb les àries que van cantar, però a distància dels solistes de raça. Tots els personatges que puntualment apareixen en l’obra (Pilat, Pere, Judes, servents, sacerdots…) de forma estratègica i amb intervencions delicades i exigents van ser magníficament assumits per diversos cantaires del RIAS, que es va mostrar com un instrument sòlid, consistent i flexible: va lluir especialment als corals, amb una afinació impecable i un color sonor excepcional, i als passatges de turba va estar precís i esmolat. Una mica més de gruix (nombre de cantaires) ho hauria arrodonit.

L’Akademie für Alte Musik Berlin, que va substituir a última hora l’orquestra prevista, la Barroca de Freiburg, va exhibir un nivell altíssim (malgrat els problemes que l’alta temperatura de la sala a la segona part van ocasionar a l’afinació dels instruments) amb un so ara càlid i molsut, adés mòrbid i un pèl agre, molt adequat en determinats passatges de l’obra (el concertino Bernhard Forck l’accentuava i s’hi recreava, especialment acompanyant la veu en Erbarme dich). Magnífic el conjunt del baix continu, amb un paper destacat per a la gambista Heidi Gröger, i la tiorba de Shizuko Noiri.

René Jacobs, amb un gest eloqüent però un xic anàrquic i amb certes dificultats de mobilitat, ens va regalar una Passió plena d’atractius, més lírica que reflexiva, i amb una bona dosi d’intensitat dramàtica.

Post Your Thoughts