Sira Hernández copsa la soledat sonora de la ‘Música callada’

Sira Hernández (foto d’arxiu)

Sira Hernández (foto d’arxiu)

INTÈRPRETS CATALANS. Sira Hernández, piano. Obres de Brotons i Mompou. PETIT PALAU. 19 DE GENER DE 2017.

Per Lluís Trullén

Frederic Mompou es referia a la seva Música callada com una música que “accentua la meva inclinació per la línia simple, per la forma concreta”. Com si es tractés d’aforismes musicals en què l’exquisidesa de l’harmonia és esculpida per unes sonoritats d’una nuesa colpidora, els quatre quaderns de la Música callada esdevenen l’expressió més pura i representativa del llenguatge estètic de Mompou. La pianista Sira Hernández coneix a bastament aquest corpus pianístic de Mompou, del qual ja va fer tres anys enrere un enregistrament destacat. En el cicle Intèrprets Catalans la pianista barcelonina va oferir a la sala del Petit Palau la integral d’aquestes miniatures pianístiques precedides dels tres deliciosos Nocturns “alla Chopin” de Salvador Brotons, obra escrita l’any 2010 i que sota un llenguatge clarament reflex de la personalitat de Brotons expressen tota l’atmosfera poètica que nodreix determinats Nocturns de Chopin. Peces delicades, refinades i que, sense abandonar un llenguatge tonal, assoleixen la modernitat pròpia del llenguatge del compositor convidat aquesta temporada al Palau de la Música Catalana.

“La música callada, la soledad sonora.” Aquesta citació del Cántico espiritual de Sant Joan de la Creu precedeix els quatre quaderns de la Música callada i esdevé a més la millor definició per expressar el contingut estètic d’aquesta música. Pinzellades en què el color pur, en què l’abstracció que cerca la nuesa de la melodia en pro d’una harmonia d’una complexa simplicitat, crea un món únic i inconfusible per a una de les obres mestres del nostre pianisme.

Davant un públic que omplia mitja sala del Petit Palau, Sira Hernández va saber manifestar amb una visió detallista l’essència preciosista de cadascuna de les miniatures que, encadenades, configuren aquest univers màgic de Mompou. Assolir les harmonies preciosistes, cercar amb cura la ressonància, trobar els acords que combinen sonoritats assolides mitjançant cinquenes nues, fins a d’altres construïdes amb estructures harmòniques d’un segell inconfusible properes a Skriabin i a l’escola pianística francesa, eren una constant que Sira Hernández va plasmar en una interpretació del tot introspectiva.

Copsar l’essència d’aquesta música nua i que renúncia a tota complexitat formal esdevé una dificultat afegida per a l’intèrpret. Sira Hernández ens va proposar un Mompou serè, mesurat en el detall en els harmònics, cercant sempre la “simplicitat” aparent d’una música essencial. Si en un quadre de Joan Miró admirem la puresa de la línia i del color, en la Música callada aquesta fugida cap endavant despullada de tot allò que no en resulta essencial esdevé precisament el secret de la seva màgia. Tant Miró com Mompou van anar a la recerca del més essencial creant obres colpidores per la seva puresa, i Sira Hernández ens va apropar a aquest món silenciós i oníric sota una visió contemplativa per cercar “la línia simple” a la qual es referia el compositor parlant de la seva Música callada.

Post Your Thoughts