Sobre orquestres i llibres

llibres_recurs

Per Jaume Comellas.

Fa uns dies, aquest savi profund que és l’escriptor valencià Joan Francesc Mira, va publicar un article al diari «El Punt Avui», amb el títol que manllevo.

El motiu és una reflexió, com sempre en ell, ben assaonada intel·lectualment sobre les diferents formes de manifestar-se el fet cultural, tot establint una diferenciació tallant entre dos grups: el de les que necessiten un temple per manifestar-se i el de les que la seva concreció, en paraules seves, “no forma part del ritual, […] no és un acte públic […] no cal un temple”. Després completarem els claudàtors.

L’admirat Joan Francesc Mira, en el seu discurs lamenta que aquestes dues formes rebin uns tipus de suport institucional radicalment diferents. Per això es pregunta: “¿per què, posem per cas, és «normal» que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura «auditiva» (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura «lectiva» o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia

–espais públics, rituals de grup– i l’altra és només una pràctica individual, el contacte privat amb el llibre. Deu ser per això –continua l’escriptor– que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista i el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert «a preu de mercat» tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i auditiva”.

Seguint aquesta línia de raonament, davant de la constatació i de l’evidència planteja un darrer i decisiu interrogant: “Perquè els llibres són menys cultura? No: –i aquí completem els claudàtors deixats abans– perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat és una altra cosa ben diferent. Sobretot –clou la seva tesi– perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la «cultura». I això hauria de provocar més d’una meditació però em sembla que no en provocarà cap.”

Som davant d’una realitat molt rica i complexa que convida, com l’escriptor avança de manera escèptica, a una meditació. Enmig del molt de raó que té el discurs de Joan Francesc Mira apareix, o no hi ha apareix, algun component que val la pena tenir en compte. En primer lloc, la cultura “lectiva” sí que compta amb temples, tant o més generosament alimentats institucionalment que els altres que esmenta, que són les biblioteques. Llocs específics de praxi i d’atiament de la cultura lectiva que a més tenen activitat continuada i intensiva. I aquests altres “contenidors de cultura” –en expressió del mateix Mira–, afavoreixen en una bona mesura que l’activitat que s’hi desenrotlla també tingui una certa càrrega ritual, si més no pel context de socialització i d’identificació col·lectiva en uns delits comuns, tal com també s’esdevé amb la vida musical i museística. És evident que no és el mateix l’activitat “lectiva” en el “contenidor” biblioteca que fer-ho en un espai íntim i propi; de la mateixa manera que no és el mateix assistir a un concert que escoltar la mateixa música en la intimitat del domicili a través d’un reproductor tecnològic.

Però crec que l’oblit més important de l’escriptor valencià radica en la consideració de l’essència més exclusiva de la praxi musical, radicalment diversa de la de la lectura. Una novel·la o una poesia ofereix uns continguts oberts que el lector tancarà des de la seva sensibilitat, entenent el mot en la seva dimensió més rica i complexa. S’estableix, per tant, un pont directe entre dues úniques ribes: autor/obra i lector. La creació definitiva és obra de dos autors: escriptor i lector i al mateix temps aquesta autoria només és vivencial, o exclusivament vivencial, en el moment de la praxi per part del segon component. I això també val per a la vida museística.

Tanmateix, en la praxi musical l’autoria és triple: hi ha un tercer autor, que és l’intèrpret –individual o col·lectiu– que realitza la seva creació, la seva pròpia i personal obra en el mateix instant de l’esdeveniment, de manera artesana –no seriada– i a la vista –i vivència– directa del destinatari. Això, amb la seva càrrega d’imprevisibilitat i d’obertura a un tot suggestiu, imposa en el receptor una càrrega i una immersió, vivencial/recreadora/sensible, particular. Aquest és un afegit determinant que diferencia i privilegia la música i que fa que, forçosament, exigeixi un afegit d’atenció institucional, ja que a aquest sobre-“cost de mercat”, concepte que també indica el senyor Mira, resulta impossible de ser assumit en privat; necessita per força uns mínims de socialització de costos. I és obvi que aquesta sobreaportació de la música requereix un ritual, i requereix també uns “temples”, perquè només en un temple de característiques mínimes específiques es pot realitzar. El temple, per tant, no és l’objecte, sinó l’eina imprescindible. La que fa possible el gaudi, individualitzat dintre del grup, del fet musical. La qüestió, hi insisteixo, no és l’existència del temple, sinó l’exigència indefugible d’aquest, consegüent a la idiosincràsia genuïna del fet musical. El temple és, en última instància, un fet funcional que fa possible que “funcioni”, adequadament i sense altra possibilitat, l’existència musical.

Una altra cosa ben diferent és que s’hagi produït una utilització bastarda d’aquesta funcionalitat per part dels que s’ho han pogut permetre, que són, òbviament, les instàncies que l’han fet possible –finançar– en cada cas. D’aquesta manera hom ha afegit a l’objectiu primer –promoure cultura–, aquest segon –que a vegades ha pogut ser originàriament el primer en la voluntat–, de caràcter sumptuari a major glòria del o dels patrocinadors/inductors: individuals o institucionals. Aquí s’hi pot situar un àmbit de relacions sinergètiques entre els dos objectius –el genuí i l’interessat i espuri–; tema que donaria per a molt. I aquí també hi poden encaixar les paraules ja reportades de Mira de que “un cultiu i altre –cultura lectiva individual i cultura ritual, precisem nosaltres– no tenen el mateix interès per a qui administra la «cultura»”. Però aquesta, essent prou interessant i important, com se sol dir i cal afegir-hi, és una altra qüestió.

 

Post Your Thoughts