Sokolov i l’etern retorn

El pianista Grigory Sokolov (foto d’arxiu)

El pianista Grigory Sokolov (foto d’arxiu)

PALAU PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE FEBRER DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

Torna Sokolov, i torna a omplir-se el Palau, i torna a brindar una interpretació brillant, amb moments de pura màgia. Són escassos els intèrprets que arrosseguen d’una manera tan incondicional el públic; poc importa que el recital estigui programat a la tarda/nit d’un diumenge o que no es sàpiga fins poques setmanes abans quin serà el seu repertori, es compleix la màxima que diu que el que compta és la interpretació –el com– en detriment de les peces o compositors –el què– que s’hi escauen. Sokolov no ens sorprèn pas, i això és en si mateix sorprenent, ja que es repeteix la forma abstreta de tocar a la qual ens té acostumats, com si no hi hagués ningú davant, la concentració, el replegament sobre si, que és sempre idèntic i, tot i així, sempre depara noves experiències.

Més que en altres ocasions, el programa no presentava gaires sorpreses: dues sonates de Mozart (més una sensacional fantasia) a la primera part, i dues sonates de l’últim Beethoven en la segona. Una proposta tan clara com interessant, rematada pels previsibles sis bisos que es succeeixen l’un rere l’altre, que es succeiran el proper any com ja va passar fa dos. Resulta fascinant la dialèctica que reuneix el previsible i l’imprevisible en un mateix teixit; dialèctica vital, impregnada d’una sensació de fatalitat, a voltes, per la manifesta perplexitat que suscita. Saber que quelcom excepcional tindrà lloc és el que tècnicament s’anomena contradicció en els termes. Així doncs, l’impensable es compleix en el cas de Grigory Sokolov. Inamovible en el seu pianisme malenconiós i de tendència centrípeta, impertorbable en la conversa amb si mateix, va abordar la sonata que passa per ser la més fàcil, lleugera, de Wolfgang A. Mozart. La seva lectura va ser desimbolta, si bé aliena a qualsevol forma historicista de recuperar el sentit de la partitura. Sokolov sembla enemic de tot tipus d’interpretacions estereotipades, siguin més o menys conservadores, revolucionàries, acadèmiques o antiacadèmiques. Les seves lectures són sempre personals, afins al sentiment del moment (que aflora, òbviament, gràcies a una preparació i uns dots que no tenen res d’espontani o casual); a això es deu que la seva forma de tocar, sempre idèntica, es manifesti sempre diferent. Al jovial equilibri de la Sonata en Do major, KV 545, el va succeir l’aposta pel vertigen; la forma de caminar sobre la corda fluixa que tant plaer atorgava al seu compositor, al llarg de les improvisacions que es permetia al fortepiano. La Fantasia en Do menor, KV 475 representa una ostentació de tècnica desenfrenada, obertament pre (o post) romàntica. De fet, és atemporal aquesta forma d’abismar-se i sobreposar-se a les circumstàncies materials. Com sembla que va indicar el mateix Mozart, s’enllaça el moviment, d’aclaparadora independència, amb la sonata en mateixa tonalitat, KV 457. En la versió del Palau, Sokolov aconseguí una fita extraordinària, assolint a l’“Allegro” d’obertura una cota màxima d’expressivitat. Bona part del públic reaccionà, davant l’excepcionalitat.

Sovint les circumstàncies més arbitràries o volàtils són qualsevol cosa excepte casualitat. No van sorprendre en absolut els aplaudiments entre el primer i el segon moviments de la Sonata en Do menor, plenament justificats fins i tot si van en contra de la bona educació musical que impera –a vegades de manera certament infructuosa– als nostres temps. En lloc d’inoportuns, en suposar la interrupció d’un silenci que avui s’agraeix (fins i tot si es té en compte que eren usuals en temps del compositor), els aplaudiments van passar a sonar, en aquesta ocasió, com plenament coherents. L’“Adagio” que va seguir no només va resultar balsàmic –com es diu al full informatiu–, sinó que va donar peu a alguns dels episodis harmònics més atrevits de Mozart, fregant la dissonància a plena consciència. Crida l’atenció que aquesta peça només sigui coneguda o apreciada pel (no tan reduït) cercle de mozartians, ja que es tracta d’una composició absolutament visionària, més encara si s’interpreta vora l’ombrívola i extravagant Fantasia, de mateixa tonalitat. Després d’aquest periple per les regions més insòlites de l’expressivitat clàssica, que transcendeix inevitablement el seu moment (més enllà de les, en aquest cas justificades, intuïcions intempestives), Sokolov va encarar la Sonata en Mi menor, núm. 27, op. 90 de Ludwig van Beethoven amb una disposició oberta, més comunicativa que de costum. Transcendint els tòpics romàntics –en aquest cas– no va sorgir un geni turmentat, sinó més aviat un generós dispensador d’essències. En la mateixa línia, la mítica op. 111 (l’última de les sonates, en Do menor del mai igualat cicle beethovenià) es va imposar amb una naturalitat copsadora. El lliure vol del primer moviment, un “Allegro con brio ed appassionato” de gran espontaneïtat, va casar a la perfecció amb aquest tema amb variacions que ha fet les delícies d’intèrprets i oients, però també de musicòlegs i lectors. Pensem en les disquisicions adornianes que infiltra Thomas Mann a Doktor Faustus.

L’etern retorn de Sokolov, més enllà de les sis ofertes de propina (amb predomini de Chopin, un dels compositors amb el qual més reconeixement discogràfic va obtenir), representa un motiu excel·lent per creure en la creativitat humana. En aquest marc, diferència i repetició no són termes oposats sinó complementaris –com és ben sabut– que es necessiten. Atrevir-se a repetir el mateix vol dir afermar-se a l’instant de l’execució inevitablement única. La successió d’instants que regala el pianisme de Sokolov se’ns mostren amb familiaritat estranya, un refugi que impedeix acomodar-se. Nietzsche postula l’afirmació de la vida a cada moment, i suggereix en la figura del seu profeta la màxima d’actuar com si sempre –en etern retorn– s’hagués de viure repetint aquest moviment; i tot i que el mandat és inhumà (o sobrehumà), la tossuderia inspirada d’alguns artistes ens convida a intentar-ho.

Post Your Thoughts