Subscriu-te

Tres formes straussianes de morir

© Antoni Bofill

CONCERT RICHARD STRAUSS. Jacquelyn Wagner, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Josep Pons. Obres de Richard Strauss. LICEU. 28 D’ABRIL DE 2018.

Per Xavier Pujol

“Tres formes de morir”, així titulava Miguel Ángel González Barrio el seu magnífic text per al programa de mà del Concert Strauss que va tenir lloc al Liceu. Com que el trobo un títol encertadíssim i em sento incapaç de superar-lo, l’hi copio. Efectivament, el Concert Strauss que, a càrrec de l’Orquestra del Liceu i la soprano Jacquelyn Wagner i sota la direcció de Josep Pons, va tenir lloc al Liceu intercalat entre les representacions de Demon ens acostava a través de tres obres de Richard Strauss a tres maneres de morir.

La primera, la més poca-solta. El protagonista del poema simfònic les Entremaliadures de Till Eulenspiegel és un engalipador burleta i irreverent que posa en evidència els vicis dels poderosos i la hipocresia social i que acabarà penjat a la forca. La peça, enjogassada, requereix molta cintura, molta qualitat en els solistes de l’orquestra i prendre’s la peça molt seriosament en broma. La broma no és el fort ni de Pons ni de l’Orquestra del Liceu, però Déu n’hi do de com se’n van sortir. Segons paraules del propi Strauss, l’objectiu de Till Eulenspiegel és “passar-s’ho bé en una sala de concerts”. Ens ho vam passar bé; per tant, bona interpretació.

La segona peça, Mort i transfiguració, un dels primers poemes simfònics de l’autor, tenia força més voluntat de transcendència. Un idealista agonitza al llit, repassa tota la seva vida mentre les punxades del dolor li anuncien la fi. Arriba la mort, i amb ella la transfiguració. A l’altra banda de la mort, el seu anhel d’ideal que no ha pogut realitzar en vida s’acompleix finalment. Bona interpretació també. Un únic i petit retret: la tradició interpretativa de la peça aconsella que després del cop de gong que indica el moment de la mort i abans de començar a caminar pel túnel que ens durà a la llum i a la transfiguració, es faci una pausa una mica més llarga que la que es va fer. Potser es va anar massa per feina i no vam poder gaudir prou del bell instant.

La tercera peça del concert, la millor i la que va quedar més bé, també girava al voltant de la mort, eren les corprenedores Quatre últimes cançons, per a orquestra i soprano. Tret de la primera, Frühling (Primavera), les altres tres cançons giren molt clarament al voltant del sentiment de la mort i la darrera frase de la darrera cançó, Im Abendrot (Al crepuscle) diu: “Serà això per ventura la mort?”; a l’orquestra sona llavors, molt suaument, el tema ascendent de l’ideal assolit que Strauss havia fet servir cinquanta-nou anys abans a Mort i transfiguració.

La interpretació de les Quatre últimes cançons no és fàcil, són peces per a soprano i gran orquestra, però han de sonar properes, íntimes, gairebé confidencials, i aconseguir intimitat amb més de cent músics tocant a l’escenari esdevé difícil. Tot i així, la soprano nord-americana Jacquelyn Wagner, la Gutrune del darrer Götterdämmerung del Liceu va aconseguir trobar aquest to d’intimitat, l’orquestra i Pons també van ser còmplices en aquesta intenció i el resultat va ser òptim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter