Un ballet solvent, un drama desnatat

© Antoni Bofill

LE BALLET DU GRAND THÉÂTRE DE GENÈVE. Romeu i Julieta. Direcció artística: Philippe Cohem. Coreografia: Joëlle Bouvier. Música: Serguei Prokófiev. Escenografia: Rémi Nicolas i Jacqueline Bosson. Vestuari: Philippe Combeau i Joëlle Bouvier. Il·luminació: Rémi Nicolas. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Manuel Coves. Sara Shigenari (Julieta), Nahuel Vega (Romeu), Armando González Besa (Teobaldo), Geoffrey Van Dyck (Mercutio). LICEU. 3 DE NOVEMBRE DE 2017.

Clàudia Brufau

Qui més qui menys coneix el drama de Romeu i Julieta; l’odi ancestral entre els Capulet i els Montagú, l’enamorament dels dos adolescents de Verona, la fatalitat de les accions de Teobaldo i Mercutio. Partint de la idea que la majoria del públic coneix l’obra de teatre de William Shakespeare, la coreògrafa suïssa Joëlle Bouvier ha recreat aquest clàssic per al Ballet de Ginebra, una versió en la qual es centra exclusivament sobre els dos protagonistes. Romeu i Julieta de Bouvier, estrenat el 2009, és atemporal i universal, el vestuari i l’escenografia ens traslladen enlloc i a tot arreu alhora. Com molts altres coreògrafs, Bouvier, per adaptar el clàssic del bard, va escollir la música composta per Serguei Prokófiev (estrenada el 1933), que al Liceu ha estat interpretada en una versió escurçada per l’Orquestra del Teatre sota la batuta de Manuel Coves. Una plataforma modular com a únic element escenogràfic d’aquesta proposta minimalista serveix per construir de tant en tant alguna imatge, tot i que no se’n treu gaire partit, al llarg de la peça.

© Antoni Bofill

Joëlle Bouvier va ser una de les coreògrafes de la nouvelle danse –l’onada de noves tendències coreogràfiques dels anys vuitanta a França. En aquesta dècada va fundar la companyia l’Esquisse amb Régis Obadia. Des del 1998 ha treballat com a coreògrafa independent, ha creat per a festivals i companyies com el Ballet de Lorena. Per la seva banda, el Ballet del Grand Théâtre de Ginebra dirigit per Philipe Cohen compta amb més d’una vintena de ballarins amb una gran preparació en dansa clàssica i moderna per afrontar un repertori ric en estils i contemporani.

El ballet de Bouvier arrenca amb una imatge efectiva; una vintena de ballarins vestits de negre i escampat per l’escenari; uns quants sostenen una dona i un home vestits de blanc, que semblen inerts. Aquesta proposta dramatúrgica de Bouvier intriga de bon principi: un pròleg explicat en retrospectiva. Els cossos de Romeu i Julieta són les relíquies i els testimonis d’una història d’amor impossible. La senzillesa de l’escena permet destil·lar una emoció de melangia sostinguda molt bella. El que comença com una aposta interessant a nivell narratiu es converteix en una bona temporalització d’escenes.

© Antoni Bofill

La coreografia de Bouvier es caracteritza pel control de la suspensió enlaire, els desplaçaments lliscats, els portées –quan un ballarí aixeca un altre– elegants, els unísons ben detallats. La suavitat i l’expressivitat del tronc i els braços injecta llum al moviment. Entre l’elenc, brilla especialment Sara Shigengari en el rol de Julieta, una ballarina fenomenal. Ara bé, la composició coreogràfica és tediosament acadèmica, sembla haver estat dissenyada per donar una resposta solvent, però no pas una lectura personal o una exploració profunda sobre la història d’amor aniquilada per la d’odi entre les famílies. Si bé el primer pas de dos entre Julieta i Romeu brilla amb una certa tendresa molt casta, no transmet l’electricitat d’altres versions, com la de Sir Kenneth MacMillan (1966), que apel·la a la sexualitat latent dels adolescents. A mesura que avança l’acció, l’evolució dels personatges s’esvaeix ofegada per la música; com si el drama es descafeïnés mentre la partitura de Prokófiev encara evoqués la pèrdua d’innocència de Julieta o la desesperació de Romeu. Ras i curt, l’espectacle de Bouvier és un ballet solvent, però una lectura i adaptació clàssica, que en comptes de destil·lar-lo, el converteix en un drama desnatat.

Post Your Thoughts