Un concert que farà poca història

Arcadi Volodos. © Ali Schalfer (foto d’arxiu)

Arcadi Volodos. © Ali Schalfer (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Arcadi Volodos, piano. Dir.: Josep Pons. Obres d’Hèctor Parra, Beethoven, Schreker i Bartók. L’AUDITORI. 11 DE MARÇ DE 2017.

Per Jaume Comellas

L’accentuació tan acusada de la presència del pianista rus Arcadi Volodos i un dels concerts més de repertori del virtuosisme pianístic apuntava a una certa secundarització de la resta de programa; malgrat que entre aquesta resta hi havia una estrena a l’Estat. I de fet la cosa finalment va anar així. Com si Parra, Schreker i Bartók fins a cert punt sobressin en aquesta focalització, per altra part no exempta d’unes certes dosis de conseqüència.

I Volodos i el Tercer de Beethoven van sadollar les expectatives. La composició no té la brillantor, l’èpica ni l’espectacularitat del Cinquè, l’“Emperador”, però tampoc no té menys substància. Té també molta orquestra dintre, amb una introducció dilatada en el primer moviment, i té, importantíssim, tensió dramàtica i capacitat de lluïment de l’intèrpret.

Volodos ho va saber aprofitar en una interpretació més profunda que no glamurosa, assuaujant-ne els contrastos, fins i tot mostrant un color un pèl opac en determinats passatges; per tant, no abandonant-se mai a un exhibicionisme buit; tot va tenir autenticitat i control. No va donar gust al gurmet fàcil.

Josep Pons és un director extravertit; podríem dir, si l’expressió s’interpreta adequadament, que “li va la marxa”. Les seves versions sempre tenen color, vida, i energia; mai no es queda en el poc i sap dominar el massa jugant amb habilitat el control del límit; i això no pressuposa de cap de les maneres absència de profunditat –hi insisteixo, que no se’m mal interpreti. Així es va notar en l’acompanyament del Concert de Beethoven i es va manifestar de manera més evident en les composicions del dissortadament poc programat i molt ric Schreker –Obertura per a un drama– i en aquesta composició tan rotunda que és El mandarí meravellós de Béla Bartók. És un tipus de música orquestralment “grassa”, novament disculpes per l’expressió, en el qual s’hi troba còmode, encara que per la seva complexitat i per la manca d’hàbit de programació per part de l’orquestra, segurament exigiria un període de preparació més ampli del que possibilita una escassa setmana entre concerts; i per aquest costat segurament es va perdre algun bou i alguna esquella, sobretot pel que fa a quadratura i intensitat.

El jove Hèctor Parra, segurament el compositor català de més projecció abroad, va presentar, de fet ho va fer amb explicació prèvia, l’estrena de Fibrillian. Simfonia de cambra número 2 per a orquestra de corda. Estètica contemporània radical, llenguatge amb una càrrega abstracta total, més especulativa que no visceral, aquesta és una música que conté més cervell/intel·lecte que no cor/visceralitat, i en aquest decantament la recepció del receptor esdevé difícil, mèrits constructius indiscutibles a part.

Definitivament, un concert amb història massa concentrada, massa curta també.

Post Your Thoughts