Un ‘Requiem’ de Mozart jove però no immadur

El Cor de Cambra Anton Bruckner i la Orquestra Filharmonia de Barcelona va interpretar el Requiem de Mozart a l'església de Santa Maria del Mar. Foto: Lars Isdahl.

El Cor de Cambra Anton Bruckner i la Orquestra Filharmonia de Barcelona va interpretar el Requiem de Mozart a l’església de Santa Maria del Mar. Foto: Lars Isdahl.

Concerts a Barcelona. Cor de Cambra Anton Bruckner. Orquestra Filharmonia de Barcelona. Ana Puche, soprano; Anna Tobella, contralt; David Hernández, tenor; Elias Benito-Arranz, baríton. Director: Albert Santiago. Obres de Mozart. Basílica de Santa Maria del Mar, 25 de març de 2015.

Per Jaume Comellas

Objectivar els valors de tot concert celebrat a la basílica de Santa Maria del Mar, per al crític constitueix un exercici complex, perquè la seva envitricollada acústica pot induir a resultats que condueixin més a la confusió que no a l’aclariment. En aquest cas, a això s’afegeix un altre component complicador: heure-se-les amb un programa format per obres tan conegudes com la Simfonia 40 i el Requiem de Mozart, de les quals forçosament hom serva la memòria de nombroses versions.

Aquest coneixement de les dues composicions, tanmateix, no n’obvia ni n’alleuja la capacitat de seducció, de mantenir ben viu l’interès i l’atractiu de gaudir-ne. Especialment el Requiem, en la seva grandesa i en la magnificència del seu discurs; d’un discurs que uneix de manera excepcional transcendència trasbalsadora i encant inefable.

Advertides aquests circumstàncies, hom ha de recordar que el quadre d’intèrprets era bàsicament jove, tant pel que fa al director, solistes, cor i formació orquestral –de bolo, aquesta, formada per un aplec de “cares” professionals conegudes com a caps de corda i, en conjunt, per tant, amb unes concretes bases professionals. Es tracta, doncs, d’una versió no estel·lar o de “grans noms”, fet que, en tot cas, no vol dir renunciar a res, perquè un factor important en tota creació, o en aquest cas recreació artística, és el plus d’allò inesperat enriquidor i imprevisible, molt propi, a més, de protagonistes justament joves.

L’esmentada condició professional de l’orquestra no va impedir que la versió de la Simfonia número 40 de Mozart no arribés a gaire més enllà del tràmit i d’una correcció impersonal poc rellevant.

La cosa va canviar de manera substancial a l’hora del Requiem, en què aquest conjunt va respondre amb un actuació notable a favor de la causa de la noble partitura, amb un perceptible sentit mozartià –si se’m permet el concepte–, amb nervi i alhora brillantor. Aquí la professionalitat va transcendir en uns mínims de classe, de rodonesa de color i d’eficàcia, encara que en algun moment amb excés de presència sonora que dificultava el diàleg amb el cor. Bona nota, derivadament, per al jove director Albert Santiago, de qui caldrà estar a l’aguait de la seva futura trajectòria en l’ofici.

Els solistes Ana Puche, Anna Tobella, David Hernández i Elías Benito van participar en el concert, sota la direcció d'Albert Santiago. Foto: Lars Isdahl.

Els solistes Ana Puche, Anna Tobella, David Hernández i Elías Benito van participar en el concert, sota la direcció d’Albert Santiago. Foto: Lars Isdahl.

Però el gran atractiu del Requiem és, naturalment, la part vocal, amb la molt constant intervenció del cor i les aportacions dels solistes, en un contrapunt –i en determinats moments diàleg– d’una extraordinària bellesa. El Cor de Cambra Anton Bruckner, imaginem que reforçat, va mostrar dues cares: la primera una certa manca de coixí de projecció. I això es feia evident de manera particular en les veus masculines, la immensa majoria d’elles joves; per tant, encara no ben formades fisiològicament. I ja m’acabo de referir al fet que en alguns passatges l’orquestra tampoc no va afavorir la seva tasca, i no cal dir que tampoc no hi va contribuir l’acústica del recinte. No és el cas de les veus femenines, en les quals aquesta problemàtica es va manifestar de manera menys manifesta, valgui la reiteració.

L’altra cara és una notable precisió tècnica, una afinació exquisida i una precisió en els atacs exacta. Em va semblar una coral que compta amb les bases d’un bon treball de laboratori, o sigui d’assaig i de preparació, molt ben conduït per la seva directora, Júlia Sesé, i això li dóna un tot de musicalitat molt d’agrair; i també –només ho apunto– un substrat d’identificació amb repertoris més cambrístics que no amb l’exuberància simfonicocoral.

Abans m’he referit a la capacitat d’oferir un plus per part d’intèrprets, individuals o col·lectius, joves. En aquests casos, aquest plus s’acostuma a situar de manera tòpica en conceptes com energia, frescor, il·lusió, etcètera. Sense menystenir aquestes virtuts, que de fet ja s’han de donar per òbvies en tot conjunt amateur per allò de la sinonímia amateur/estimador, en aquest cas el plus al qual em referia l’he trobat en les qualitats estrictament musicals a què m’acabo de referir: precisió tècnica, musicalitat i treball rigorós exhibit.

Veus joves també les dels solistes –historials ascendents i amb fites professionals ja notables en tots ells– van garantir uns resultats bàsicament homogenis a un bon nivell, sense que calgui entrar en especificitats valoratives individuals.

 

 

Post Your Thoughts