Subscriu-te

Una flor no fa estiu, però…

© Jordi Prat
© Jordi Prat

CICLE DE CONCERTS DE TARDOR. DALIA QUARTET. Elena Rey i Oleguer Beltran, violins. Anna Puig, viola. Erica Wise, violoncel. Obres de Schubert, Mozart, Webern i Mendelssohn. AUDITORI MUNICIPAL DE CERVERA. 12 D’OCTUBRE DE 2014.

Per Santi Riu

Ser present al concert de presentació d’una nova formació sempre és un acte estimulant, l’inici d’un camí, la primera entrega d’una il·lusió cap a un projecte comú que s’espera amb optimisme. I quan es tracta d’un nou quartet de corda –el rei podríem dir de la formació cambrística– encara és més interessant. Qui hauria dit fa uns anys que al nostre país viuríem un aflorament de quartets com l’actual… Sens dubte és un motiu de joia i un símptoma de normalització musical.

Els membres del quartet per separat tenen una formació, capacitat tècnica i musical fora de dubte. Tots ells són força joves però amb una bona experiència a l’esquena, ja sigui en grups de cambra o en formacions orquestrals –com la Mahler Chamber Orchestra, Luzern Festival Orchestra, Orquestra Gulbenkian o Filharmònica de Dortmund…

Diuen que “una flor no fa estiu” –el nom del quartet és el d’una planta amb flors esplèndides–, però pel que podem dir del concert de presentació, hi ha els fonaments per aconseguir un nou grup de referència al país. És evident que encara els cal tocar molt més junts per agafar automatismes i segurament les agendes individuals els complicaran la vida de grup, però l’esforç valdrà la pena.

Van obrir el concert amb l’estimulant Quartettsatz de Schubert, que sembla l’intent d’una obra més dramàtica que no pas el compositor havia fet fins al moment. En la interpretació hi hagué vitalitat, caràcter, passió i per moments una ardorosa expressivitat. Les línies es presentaren clares i els contrasts dinàmics generosos –especialment entre els acords sf i les escales que seguien. Però també hi hagué una bona dosi de lirisme i moments dramàtics en una lectura potser no del tot equilibrada i en què l’acústica de l’auditori tampoc no ajudà gaire. Segurament arran d’això hi hagué un canvi de disposició entre els membres del quartet, amb violí primer –a mans d’Oleguer Beltran durant la primera part– i viola als extrems, que canvià diametralment l’equilibri sonor i els féu sentir més còmodes.

Sentir el primer quartet de Mozart és gaudir d’un jove de catorze anys que s’inicia en un àmbit en el qual creixerà molt al llarg de la seva vida i més quan conegui l’obra de Haydn. Podríem dir que es tracta dels primers exercicis d’exploració d’aquesta forma, que es denoten deutors de la sonata a trio o el divertiment.

Un elegant i líric “Adagio” passà a un “Allegro” brillant, abans d’arribar a un “Menuetto” tan dansaire com encantador i un “Rondó” final tan transparent i rítmic com estimulant i dansaire. El Dalia ens obsequià amb unes lectures polides, elegants i sinceres en què van ser claus la nitidesa, la lleugeresa, els atacs secs i la transparència de línies amb què afrontaren l’obra.

El Langsamer Satz és una obra de bellesa extraordinària que presenta un Webern desconegut i primerenc –gairebé fruit de l’admiració que sentia per Brahms, Mahler i Schönberg– i en què l’experiència mística i l’expressió romàntica es donen la mà. La visió dels Dalia –aquesta segona part amb Elena Rey com a violí primer– fou commovedora, passional i inspirada, tot apuntant per moments als regnes de la atonalitat però mirant encara amb recança i potser per darrera vegada al romanticisme.

El concert continuà a l’alçada amb una obra turbulenta com el Quartet op. 80 de Mendelssohn, en què la recent mort de la seva germana fa que el dolor i el lament aflorin arreu de l’obra. És potser el Mendelssohn més punyent, el que es desespera i s’allunya de la seva contenció habitual. L’ambient ple d’ansietat i mals presagis de l’“Allegro vivace”fou encarat pels Dalia amb uns vitals fp iniciats per violoncel i viola i uns trèmolos plens de temperament, situació que definia la lluita interna i desesperació. L’“Allegro assai”–de fet un scherzo en l’estil beethovenià– estigué imbuït de puixança –amb unes brutals síncopes– i donà pas a un malenconiós “Adagio” que ajuda a relaxar l’ambient abans d’arribar a un “Finale” en el qual novament la desolació i la inquietud són omnipresents.

El Quartet Dalia es mostrà brillant, amb personalitat i comunicatiu. El seu encomiable equilibri i la notable homogeneïtat de so i fraseig fan que esperem veure aquest grup ben aviat de nou entre nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter