30è FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Gala Roberto Bolle and Friends. Roberto Bolle, Viktorina Kapitonova, Anna Tsyganikova, Mathew Golding, Osiel Gouneo, Sarah Lane, Elena Vostrotina, Christian Bauch i Timofej Andrijashenko. AUDITORI PARC DEL CASTELL. 29 DE JULIOL DE 2016.
Per Clàudia Brufau
Roberto Bolle va desembarcar al Festival de Peralada amb un assortiment de passos de dos del repertori més colorit del segle XIX i del XX per entretenir, amb uns ballarins que van meravellar el públic. Aquest ballarí ballarí italià que és étoile de La Scala de Milà i principal de l’American Ballet Theatre organitza des del 2013 la Gala Roberto Bolle and Friends. Tal com va explicar Bolle en la roda de premsa, en aquest aquest espectacle, que ha presentat per Itàlia en llocs com l’Arena de Verona o el Colosseu de Roma, intenta utilitzar el mateix llenguatge que el d’un concert de pop per connectar amb aquells que no hagin vist mai un espectacle de dansa. I és amb aquesta intenció didàctica amb què semblava començar la gala, amb un solo, Prototype, creat per Massimo Volpini per a Bolle. Una pantalla de LED il·lustrava i indicava quins passos realitzava i si els executava bé, com per exemple “Pirouette: incorrect”. Però aviat es convertia en una peça que amplificava l’ego del ballarí: ell ballant amb projeccions de si mateix.
La música minimalista d’Arvo Part, Spiegel im Spiegel, donava peu a un dels passos de dos més tendres de la gala. Anna Tsyganikova i Mathew Golding van interpretar una fragment d’After de rain de Christopher Wheeldon, una coreografia melangiosa que dilata el desig que es tradueix en portées imponents, com un en què Tsyganikova sobre Golding estenia els braços amb l’esquena arquejada, tot perfilant la proa d’un vaixell. Al segon acte, aquesta parella van interpretar una versió molt rica coreogràficament d’un dels passos de dos més ineludibles de les gales de dansa: el Don Quixot, amb les seves variacions i coda. Ambdós van desplegar-hi la seva tècnica virtuosa: Golding té un domini del gir espectacular i la ballarina russa va seduir amb la seva elegància perspicaç.
Osiel Gouneo va deixar els espectadors sense respiració amb una entrada en arabesque –cama aixecada al darrere– en un equilibri infinit. El jove ballarí cubà i l’americana Sarah Lane van interpretar al primer acte el pas de dos d’El corsari de Marius Petipa, i al segon acte Diana i Acteó d’Agrippina Vaganova. Tant l’una coreografia com l’altra són, al meu parer, exhibicions de tècnica gairebé a l’estil circense, farcides de passos espectaculars. Ara bé, va ser interessant veure com Gouneo s’ha fet seves les variacions d’El corsari: piruetes impressionants acabades amb l’esquena arquejada endarrere conferien al personatge d’Ali una fisicitat única.
La veritable joia de l’espectacle, però, era molt més subtil i amb equilibris fora d’eix, un dels passos de dos de New suite de William Forsythe amb la música de J. S. Bach. Elena Vostrotina i Christian Bauch entenen en profunditat la relació entre la tècnica i la manera com el coreògraf la llegeix i reelabora, perquè al SemperOper Ballet han treballat intensament amb el coreògraf americà. La coreografia multidimensional flueix com un moviment infinit, que es dibuixa i es redibuixa. Vostrotina i Bauch es van fusionar amb la música de Bach, que semblava sorgir dels seus cossos. Una interpretació incomensurable per donar les gràcies al coreògraf i a aquests ballarins fabulosos. Al segon acte, Vostrotina i Bauch van interpretar un duet harmoniós de Vertigo Maze d’Stij Celis, també amb la màgia de Bach.
El primer acte es va tancar amb una obra poc habitual a les gales, la Suite de l’Arlesianne de Roland Petit, un ballet dramàtic basat en la partitura de Georges Bizet. Roberto Bolle hi va encarnar l’heroi, un noi obsessionat amb una dona que va veure una vegada, i Viktorina Kapitonova en el rol de la seva promesa, i gràcies a ella s’entenia la situació i la relació entre els personatges. Kapitonova, magnífica actriu i ballarina eloqüent, va ser una de les revelacions per a aquells que no la coneixíem. Al segon acte, Bolle amb un altre ballarí de La Scala, Timofej Andrijashenko, van endinsar-se en un duet escultòric i poètic, també de Roland Petit: Pas de deux from Proust, ou les Intermettences du coeur amb música de Gabriel Fauré.
De postres, la cirereta del pastís: Le grand pas de deux de Christian Spuck, una paròdia dels passos de dos del repertori clàssic, com Giselle o El llac dels cignes, a càrrec, evidentment, de Bolle, i una Kapitonova hilarant. El ballarí, entotsolat, està determinat a lluir-se magistralment com a príncep blau, però té un problema: la seva companya de ball, que du ulleres de Moneypenny i una tiara, està més pendent de no perdre de vista la seva bosseta vermella que no pas de seguir-li el corrent. El resultat: un duet histèric que arrenca riallades. I per si no fos suficient el bon regust de boca que va deixar al públic aquesta última peça, Roberto Bolle li va brindar un ball coral amb tots els ballarins a ritme del clàssic del swing Sing, sing, sing. Ara bé, l’espectacle el va haver de reblar ell sol al ritme de We will rock you de Queen, una propina narcisista de Bolle, que al meu parer sobrava. El regust final, però, va ser el d’haver paït una gala refrescant amb els amics talentosos de Roberto Bolle.
