Carles Magraner: “El ‘Llibre vermell de Montserrat’ ens va obrir les portes a l’abisme que per a qualsevol intèrpret és l’Edat Mitjana”

© Ivo Rovira i Ana Ponce

© Ivo Rovira i Ana Ponce

Per Francesc Xavier Alern

Carles Magraner (Almufasses, Ribera Baixa) és l’especialista en música antiga més destacat del País Valencià. Violoncel·lista, violista de gamba, musicòleg i doctor en música, ha visitat Barcelona per a commemorar el 30è aniversari de la Capella de Ministrers, la formació que va fundar el 1987. Al concert, que es va realitzar al Palau de la Música Catalana el dilluns 30 de gener, es va poder sentir el Llibre vermell de Montserrat, un repertori que la Capella de Ministrers va enregistrar l’any 2000. Aprofitem l’avinentesa per a entrevistar-lo per als lectors de la «Revista Musical Catalana».

La Capella de Ministrers (CdM) va néixer el 1987 amb la voluntat de divulgar el patrimoni musical hispànic, amb un especial interès pel de la Corona d’Aragó. Després de trenta anys, ¿creus que s’ha assolit el vostre objectiu? ¿Hi ha, entre el públic afeccionat a la música culta, un major interès per aquests repertoris?, ¿i entre les institucions?

Es nota molt la quantitat i la qualitat del públic. Hi ha molt més públic que quan començàrem. De vegades explico l’anècdota que als primers concerts que férem de vegades érem més gent dalt de l’escenari que a baix. I se nota molt que quan hi ha tradició, constància i un hàbit de fer alguna cosa en el món de la cultura, la gent respon amb sensibilitat. Hi ha una resposta al que oferixes. I ara ja no té tant a veure amb el repertori, sinó que simplement oferint Capella de Ministrers ja hi ha un interès. I el repertori ve després. Sí que s’ha creat un públic que s’ha interessat molt més.

Respecte als governants, el cas és que ara són més jóvens. Abans eres un noi de trenta anys que anava a parlar amb una persona de cinquanta. Ara ets una persona de cinquanta que va a parlar amb una de trenta o quaranta, i potser ja ha sentit parlar de tu. Sí que em trobo una recepció més gran de les meves propostes, però seguim tenint una classe governant amb una manca de coneixement del que és la realitat de la nostra història, del nostre patrimoni, i més encara del patrimoni musical. Encara has de ser tu qui promogui les coses com si fos la primera vegada que hi vas.

© Ivo Rovira i Ana Ponce

© Ivo Rovira i Ana Ponce

Pregunta obligatòria, doncs: ¿creus que aquests repertoris tenen la presència que es mereixen en la programació dels auditoris?

No. Venim ara de tocar en el Palau de la Música de València i ha estat el primer cop, en els trenta anys d’existència del Palau, que s’ha programat dins la temporada d’abonament un repertori de l’Edat Mitjana. El Palau estava quasi ple i va quedar clar que hi va haver una gran recepció. Molts ens van comentar que tenien ganes que s’ampliés el repertori que s’oferix als abonats. Excepcionalment es toca barroc, però el noranta per cent del que es fa és música romàntica. El mateix passa amb la música contemporània. Els repertoris de l’Edat Mitjana i del Renaixement estan oblidats, i hi ha grans obres de la història de la música que hi tindrien cabuda, perquè a més el públic les demana. Aquestes serien unes de les grans diversificacions que requerixen els programadors.

Com ens expliques, heu presentat aquest programa al Palau de la Música de València i avui al Palau de la Música Catalana, dos auditoris diferents però tots dos emblemàtics. ¿Creus que els auditoris i les sales de concerts del País Valencià i de Catalunya, en general, són adequats per a la interpretació de la música antiga?

Jo crec que sí, perquè moltes vegades parlem de llocs històrics i sempre hi ha coses bones i dolentes. Un auditori en principi té una bona acústica i unes condicions de comoditat per a l’artista i per al públic. És veritat que hi ha un element que hi falta, que és l’arquitectònic, on sembla que moltes vegades el so de la música antiga troba el seu espai. Però aquells que ens hi dediquem sabem que moltes vegades no per tocar en un lloc històric tens la millor acústica. En el setanta per cent dels llocs on he tocat, a partir de mitja sala ja no hi ha bona acústica, ni bona visibilitat, hi fa fred… en el nostre país és difícil trobar llocs històrics ben condicionats per a fer-hi música antiga. Quan viatges pel món, per exemple a Suïssa, Alemanya, França… veus que hi ha alguns llocs on s’ha trobat aquesta simbiosi entre el que és un auditori i un espai històric, i allí veritablement dóna gust tocar. Però en certa manera et responc que aquests auditoris sí que em semblen idonis. Potser hauríem de veure si per a determinats repertoris (polifonia del segle XVI, per exemple) són adequats o no, però això ja és una decisió del propi intèrpret.

© Francisco Hernández

© Francisco Hernández

Amb la CdM heu realitzat prop de 1.500 concerts amb projectes de música medieval, renaixentista, barroca… ¿Com treballeu aquesta versatilitat?, ¿hi ha alguna premissa, algun element de base que permeti parlar d’un “so CdM” que vagi més enllà del repertori?

Doncs mira, ja saps que vaig fer la meva tesi doctoral sobre això, car és un tema que em va interessar molt. El meu director de tesi, Álvaro Zaldívar, em parlava constantment (perquè la meva és una tesi atrevida, una tesi d’autor) d’una tesi performativa, com les que es fan en universitats americanes. La meva és la tesi d’una persona que porta molt de temps en el món professional i que ha d’accedir al món acadèmic. I una de les preguntes que em vaig fer era “quina característica té el so de Capella de Ministrers?”. Vaig arribar a la conclusió que sí, que hi ha uns ítems descriptibles que podem identificar, d’estil, una manera de treballar la música que fa que sempre, a partir del seu so, puguis identificar CdM. Crec que és una cosa que no es pot preparar, que succeeix o no succeeix. Hi ha molta gent que m’ha dit: “És que sent alguna cosa i sé que hi ha CdM darrere.” A mi m’alegra perquè és una cosa molt difícil de trobar. Una cosa que no pots buscar conscientment. Hi ha grups que pots identificar: Musica Antiqua Köln, per exemple. I hi ha molts imitadors del seu so. O, per exemple, la manera de cantar de la Montserrat Figueras, amb molta personalitat, i que moltes cantants han imitat. Jo crec que la fita d’un artista és trobar la seva manera personal de tocar. En definitiva, crec que sí, que si ho analitzem trobem que hi ha uns ítems, unes peculiaritats en la manera de treballar, però per part meva potser seria molt pretensiós afirmar que sí, que existeix un “so CdM”.

Parlem del Llibre vermell de Montserrat. Per què l’heu escollit per a celebrar la vostra efemèride? Què pot veure i sentir el públic que sigui diferent d’altres interpretacions d’aquest recull de peces medievals?

Mira, el Llibre vermell va ser un punt d’inflexió. L’any 2000 vam crear un segell propi i un dels primers repertoris que ens vam atrevir a fer va ser música de trobadors i després el Llibre vermell, tot obrint les portes al gran abisme que per a qualsevol intèrpret és l’Edat Mitjana. Per falta de formació, de coneixement, d’experiència… que pot tenir qualsevol persona formada musicalment al segle passat en el món dels conservatoris del nostre país. Jo vaig haver de preparar-me molt per accedir a la interpretació de la música medieval, no solament a nivell teòric sinó també auditiu. Vaig haver d’escoltar quasi tot el que s’havia fet perquè, en certa manera, s’aprèn tant llegint com escoltant. I el Llibre vermell va ser la primera aposta seriosa que vam fer sobre música de l’Edat Mitjana. Vam fer un disc que va sortir bé i és un programa que ens han demanat a molts llocs. Sobretot per una qüestió: perquè vaig pensar en el Llibre vermell de forma innovadora, no solament com un repertori vinculat a Montserrat, sinó també a l’orde dels franciscans i segurament a estos pelegrins que anaven per tota la vorera mediterrània vinculant-lo al que es diu el Contrafactum de Morella, aquelles pintures que hi ha al Convent de Sant Francesc on apareix un fragment de l’Ad mortem festinamus sense escriptura mensural, però amb un text que diu “Morir ffrares nos convé”. Això ens va obrir unes portes immenses a l’hora de la interpretació. I després pensant aquest repertori com una unitat; com jo dic, com una “gran simfonia medieval”. El fet de donar un inici i una continuïtat a un repertori, amb les seues pròpies tensions internes, crec que ha significat vore un Llibre vermell des d’una altra perspectiva, vore-lo quasi com un antagonisme, perquè el més difícil per a un intèrpret del segle XXI és donar una coherència a un repertori que no tenia la funcionalitat que té en el temps en què vivim. En certa manera era com dir: vaig a gravar una obra que mai se tocaria com la toquem avui dia, però que el públic del nostre segle necessita escoltar així. I crec que el que pot escoltar el públic és això, una “gran simfonia” de l’Edat Mitjana. Música medieval adaptada a l’oïda del segle XXI en espai, concepte i duració. Perquè mai sabrem com era. Podem fer moltes especulacions, però presentar aquest repertori davant de mil o mil cinc-centes persones sempre és per a mi un gran repte.

Tant l’Ad mortem festinamus del Llibre vermell com el Contrafactum de Morella són danses de la mort, potser relacionades amb la pesta negra i amb temps més aviat tenebrosos. Què ens diuen aquestes músiques tan antigues que pugui entendre el públic del present?

Jo faig una doble reflexió, inclús l’explique. No sé si ho faré vui, perquè abans de parlar en públic sempre miro la gent i depenent de les cares que fan, els conto una història o una altra. Però l’altre dia en València sí que els vaig explicar aquesta història, perquè és curiós que se celebre la mort d’una manera tan joiosa. És un poquet com agafar tradicions d’altres cultures. Ja saps que la mort se celebra, no se plora, i se celebra d’una manera alegre, no de manera tenebrosa com vui dia la celebrem. Pot ser que les nostres tradicions al llarg de l’edat mitjana en relació amb la mort foren distintes, no sé. Sobre això, els sociòlegs i els antropòlegs sabran molt més que jo. Però sobretot hi ha dos vessants: la vessant social i la vessant religiosa. Està clar que per a la vessant religiosa hi ha el missatge: que tu trobaràs el cel si no ets una persona pretensiosa, si saps compartir, si dónes els teus diners, si compartixes la teva roba… és un adoctrinament. Segurament aquestes coses al poble li arribarien d’una manera molt directa, com el missatge sibil·lí del Iudici signum. Però després hi ha la segona vessant, que és la que a mi més m’agrada i que és la que millor ens contextualitza en el nostre segle, que és l’aspecte sociològic. El fet que al voltant de la dansa de la mort sempre hi hagi una sèrie de gent allà, tots els estaments de la societat. És com les castes de l’Índia, on se poden ajuntar totes i totes són vistes per igual. Llavors, davant de la mort tots som iguals: són iguals les prostitutes, els cortesans, els eclesiàstics, els militars, els reis, els mercaders…, tots ballen la dansa de la mort davant de l’arbre de la vida. Podem transportar aquesta reflexió als nostres dies perquè ens adonem que per molta desigualtat que hi haja, són absurds molts plantejaments vitals que ens fem quan realment tots estem ací de pas i arribam a la mort, sigam qui sigam, en el moment que ens toca. Crec que és important veure la vigència d’aquest repertori des d’eixe paràmetre.

© Javier Ferrer

© Javier Ferrer

Quins nous projectes tens en ment? Cap a on va la Capella de Ministrers? ¿Hi ha algun projecte musical que et faria especial il·lusió i que encara no hagis pogut fer?

Sí, n’hi ha mils. En estos moments, i fins al 2021, tenim il·lusions de mil projectes. A mi m’interessa poder fer des de dos punts antagònics. Un seria poder treballar de manera singular i sense cap condicionament de mercat, de públic o de programació. Que poguera tenir un laboratori on poder treballar sense pensar inclús en el públic, perquè crec que aquesta és l’única manera que aquesta música pot evolucionar, des de l’experimentació, d’una manera científica. Perquè si no, al final tots ens estem copiant els uns als altres i tot està contaminat pel mercat. Estem molt sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda i això ens contamina. Fa que moltes vegades fem els productes que el públic vol, o que els programadors volen. Potser tu et planteges de fer una reconstrucció de com seria l’escola de Léonin i Pérotin en el segle XII, i a veure qui et programa! I després hi ha una segona vessant, que és una vessant més gran, que és la vessant social de la música. No buscar tant les obres d’autor, sinó recuperar obres del passat i construir-les de manera que tinguin un missatge per al present. Per exemple, ara hem fet un repertori sobre la Ruta de la Seda. Aquí hem agafat músiques tradicionals, músiques patrimonials d’Orient i Occident i hem construït un altre discurs amb músiques de Dufay i d’altres que tots hem escoltat alguna vegada. I eixe discurs té un perfil més contemporani i la gent l’entén més fàcilment.

Ara anem a fer un workshop també sobre les músiques del Mediterrani. Totes les músiques de la Mediterrània que podem trobar tenen molta vigència. Fins i tot les Lamentacions de Jeremies, que són músiques que parlen de l’exili. Un dels exemples en què més fàcilment es pot entendre això és en les Lamentacions de Cristóbal de Morales. Jo em preguntava: com presentes vui dia unes Lamentacions de Morales?, i l’única manera és contant una història. Les Lamentacions parlen del plany d’un poble per l’exili. Vam fer un experiment amb textos i imatges de Síria. Aquest és el concepte. Tot això, és clar, no requerix només d’un treball musical.

Per desgràcia no hi ha un públic a qui pugui interessar, per exemple, una missa d’Ockeghem. Vui dia no sé fins a quin punt si programes una missa d’Ockeghem la gent assistiria al concert si no se’ls contextualitza. Moltes vegades ens pensem que el públic té una formació. A mi m’encantaria fer un monogràfic sobre l’Ars Nova. Estic convençut que és un repertori que enamoraria moltíssima gent, però requerix d’una gran preparació musical i sobretot dependria de com presentes aquest repertori al públic per a no caure en un fracàs absolut.

30 de gener de 2017

Post Your Thoughts