45a TROBADA DEL SECRETARIAT DE CORALS INFANTILS DE CATALUNYA. Cànon del molí de Francesc Vila; La ploma de perdiu d’Ernest Cervera. Dir.: Núria Batet. I el vent deixava de Josep M. Guix; Els contrabandistes. Dir.: Gemma Ruiz. Som un país petit de Josep Vila i Casañas. Dir.: Josep Vila i Casañas. Set dies que van canviar el món, cantata per a cor infantil, orquestra, solista i narrador, d’Antoni Ros Marbà. Text: Ramon Solsona. Narrador: Pep Jové. Solista: Nina. Jove Orquestra Nacional de Catalunya Filharmonia. Dir.: Manel Valdivieso. Presentador: Pep Callau. PAVELLÓ OLÍMPIC DE BADALONA. 13 DE MAIG DE 2012.
Per Lluís Trullén
Han estat molts mesos de feina i d’il·lusió. Mesos de treball constant (des de l’octubre) dels directors de cor que pacientment han treballat amb les seves corals infantils la cantata Set dies que van canviar el món, amb música del mestre Ros Marbà i paraules de Ramon Solsona. Feina i gaudi també per als membres de la JONC Filharmonia, per a l’extraordinari narrador Pep Jové, per a la cantant Nina i, per descomptat, per al director Manel Valdivieso. Un treball que en definitiva i com a finalitat darrera ha de suposar un estímul musical per als nens. I res més engrescador, doncs, que una música fresca i plena de ritmes, malgrat que no estigui exempta de dificultats i que “no és fàcil d’aprendre” tal com reconeixia el mateix Ros Marbà. Una música que cercava el sentit proper a la comèdia musical i que s’emmotllava a un text distès, hàbil i viu que a manera de paròdia explica la creació del món: el professor Picapoll explica els set invents més extraordinaris de la humanitat: el llenguatge, el pa amb tomàquet, els números, el mambo (juntament amb el txa-txa-txa i el rock and roll), l’amor, la mandra i el futbol.
Després d’un intensíssim cap de setmana d’assajos (ara amb totes les corals per fi reunides), tot estava disposat per a l’estrena del diumenge a la tarda. El Pavelló Olímpic de Badalona presentava un aspecte immillorable. Els nens ocupaven un amplíssim sector de graderies; a la pista, l’orquestra i una part del públic i autoritats (entre les quals el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i la consellera d’Educació, Irene Rigau), i a la resta de les galeries més públic que omplia la resta de l’immens aforament. Com a mestre de cerimònies, Pep Callau, que anava presentant les cançons successives dirigides per Núria Batet i Gemma Ruíz. La dimensió de la feina, el lliurament de músics i petits cantaires resultava evident i la sincronització i afinació dels cors evidenciava el gran treball dut a terme durant mesos de preparació. Com a cloenda de la primera part, Som un país petit, obra composta i dirigida pel titular de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra de Palau de la Música Catalana, Josep Vila i Casañas, que va ensenyar pacientment al públic veus d’acompanyament per així poder crear juntament amb els nens un cor immens.
Però el punt culminant de la 45a trobada de l’SCIC arribava amb l’estrena de la cantata. Els 2.800 nens pertanyents a més de vuitanta corals que procedien de Catalunya, País Valencià, Catalunya Nord i les illes Balears veien fet realitat tot l’esforç amb diversió, amb distensió, cantant amb plaer, amb ganes, amb lliurament. Escoltar amb la passió que cantaven un gol, com gaudien amb els ritmes del txa-txa-txa o el mambo (harmonitzats per Lluís Vidal), com les veus dels més petits descobrien la “Recepta del pa amb tomàquet” o tots cantaven amb gràcia i distensió la “Cançó de la mandra” o el “Romanço de la Mengera”, ens feia comprendre que la premissa de Ramon Solsona i Ros Marbà s’havia acomplert: els nens es divertien amb la cantata. Ells van ser els veritables protagonistes, l’epicentre d’un concert en el qual idènticament van brillar el pianista Efrem Garcia, els membres de la JONC Filharmonia, la cantant Nina –mostrant un amplíssim ventall de registres de veus en les seves intervencions–, l’extraordinari narrador Pep Jové i la direcció de Manel Valdivieso. Un dels moments més emotius va arribar amb la interpretació d’Els Segadors amb direcció de Ros Marbà, i un dels de màxima distensió, quan el presentador va animar tots els assistents a fer fins a deu vegades l’ona. Aplaudiments, èxits i felicitacions a tots els qui han portat a bon fi aquest projecte que per la seva magnitud se celebra cada cinc anys.
Vaig assistir a la trobada (hi tenia un fill cantaire). Em va impressionar la potència de l’acte i l’organització, em van emocionar les 5 cançons de la primera part i el cant dels segadors del final i em va meravellar la qualitat del cant de les 2.800 veus.
He de dir, però, que la cantata no em va agradar. En primer lloc, no em va agradar el text: el vaig trobar una ximpleria més pròpia d’un conte per a nens petits que d’una cantata que reuneix 3.000 cantaires, que suposa un gran esforç, que es fa cada 4 anys i que és, al capdavall, un esdeveniment d’abast de país. En aquest sentit, penso que els cantaires -tot i que precisament són nens i nenes- tenen capacitat per interioritzar, valorar, gaudir i transmetre textos més elaborats; si voleu sense defugir l’humor, però amb més continguts i amb més missatge (en un moment històric en el qual, precisament, són oportuns els missatges i els continguts). En segon lloc, vaig trobar la composició musical massa complexa (no en sóc entès i admeto, per tant, que la meva crítica és poc elaborada i que em caldria sentir l’obra musical més vegades per poder-la copsar). I, finalment, vaig trobar que s’abusava de la narració, massa massa llarga (tot i que és cert que els dos narradors van fer una molt bona feina).
En resum: he quedat amb la sensació que s’ha desaprofitat una ocasió que ha suposat molt esforç per fer un gran acte de cultura de país. Tinc el sentiment que s’ha malaguanyat l’ocasió per crear i interpretar una peça (o peces) que hauria d’haver quedat en el patrimoni musical català (i tinc la sensació que la cantata dels 7 dies no hi serà). I ho lamento especialment per l’entrega i la feina impagable que hi han posat els mestres, voluntaris, nens, músics, etc.. això ha estat impressionant. A tothom, moltes gràcies. Malgrat tot el que he dit, va ser un acte fantàstic.