Subscriu-te

‘2001’ a L’Auditori: l’experiència sensible del misteri

TEMPORADA OBC. Cor Madrigal. Cor Francesc Valls. Dir.: André de Ridder. Banda sonora original de la pel·lícula 2001. Una odissea de l’espai. L’AUDITORI. 11 DE GENER DE 2020.

Un públic habitual i un altre menys freqüent, predominantment cinèfil, va omplir l’aforament de L’Auditori per gaudir de la projecció de 2001. Una odissea de l’espai, amb el privilegi addicional de la interpretació en directe de la banda sonora. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ben dirigida per André de Ridder, va mostrar-se compromesa en els passatges de màxim protagonisme, tot i els necessaris moments de desconnexió, en què els seus serveis no eren requerits. Cal fer esment, de la mateixa manera, a les prestacions dels conjunts vocals (Cor Madrigal i Cor Francesc Valls), que es van buidar en la declamació de les bellament sinistres partitures de Ligeti, en què la micropolifonia reivindica el caràcter material del so a través de la confrontació tímbrica. Música que desperta la perplexitat, que transmet el misteri, conviu amb melodies tan icòniques com Al bell Danubi blau, reminiscent d’una tradició que, alhora, semblaria aliena a la cursa espacial. És un mèrit inexplicable el fet de concebre i assolir la complementació d’elements tan dissímils.

No són pocs els casos en què una obra mestra del cinema destaca per la seva banda sonora. Lluny de constituir elements independents, la segona col·labora inextricablement amb l’avanç de la trama, ja sigui de forma conscient –perceptible per l’espectador– o ben al contrari. El rigorós preciosisme d’Stanley Kubrick es deixa veure a la fotografia, l’elecció dels escenaris, la direcció dels actors o el guió, i també, no gens casualment, en l’elecció de la banda sonora. Inicialment Kubrick considerà que Alex North, encarregat de música d’Spartacus, podia exercir la tasca amb garanties. De manera inesperada, però, canvià de parer i declinà els materials ja compostos (es poden escoltar, per cert, a Youtube i esbossar una mena de comparativa entre la proposta original i la definitiva, coneguda per molts). En qualsevol cas, s’acostuma a explicar que aquella decisió la prengué Kubrick després que la seva dona li parlés d’una peça de György Ligeti relativament recent, que havia sentit interpretada a la ràdio. Es tractava del Requiem, per a doble cor mixt, que compta amb un “Kyrie” escrit per a vint línies vocals diferents. Aquest solemne passatge passaria a acompanyar la presència inquietant i transformadora del monòlit.

Una altra composició de Ligeti, concretament Atmosfères, va ser la primera que se sentí, abans que res esdevingués visible. A la sala gran de L’Auditori, la pantalla no es va poder veure en negre per causa de la il·luminació requerida pels músics; una veritable llàstima, ja que tendim a associar el començament ex nihilo a l’absència de llum. Amb tot, la declamació creixent de l’orquestra, l’entrellaçament de cordes, fustes i finalment metalls, van preparar una eloqüent supernova. Una mena de Big Bang, celebrat pocs minuts després, amb els rètols ja visibles i la grandiloqüent fanfara d’Així parlà Zaratustra, contundentment tutelada per la percussió. Aquesta primera aparició del tema de Richard Strauss va permetre a l’espectador reconèixer-se en un element familiar, aliè a aquelles sonoritats fluctuants, mancades d’harmonia, que s’entenen com prèvies a la vida. El Zaratustra tornaria a sonar poc després per il·lustrar el salt evolutiu del simi a l’home.

De fet, aquestes dues primeres aparicions semblen correspondre al mateix moment, només que filmat des de perspectives diferents. En primera instància veiem l’alineació dels tres cossos celestes (Sol, Terra i Lluna) des de l’espai, mentre que en la segona ocasió es produeixen des de la perspectiva de la Terra, alineats sobre el monòlit. La tercera vegada a aparèixer el tema d’Strauss té lloc al final de la pel·lícula, culminant la transformació del cosmonauta en “nen estel”. Kubrick coneixia perfectament el text homònim de Nietzsche emprat per Strauss com a inspiració del seu poema simfònic, un text fet de discursos, que s’inaugura parlant de les tres transformacions de l’esperit que ha d’experimentar l’home per transcendir. Aquesta obra al·legòrica, farcida d’imatges i relats, suggereix la necessitat de saltar per sobre de la cosmovisió racional, per sobre de la creença en valors tradicionals i de la vivència lineal del temps, substituïda per la mítica noció de “l’etern retorn del mateix”. Aquesta antifilosofia, que es desmarca de la racionalitat absoluta i dels dogmes de fe a parts iguals per apostar per una nova manera de viure i crear valors –encarnada pel paradigma del superhome–, es vehicula musicalment amb una eficàcia inaudita, que Kubrick aprofita a 2001.

El misteri de la vida no es resol, però almenys s’aconsegueix explicitar en tant que misteri i de manera molt sensible, gràcies a imatges poderoses i a l’eloqüència d’una música visionària que alterna entre el només aparentment familiar (Al bell Danubi blau de Johann Strauss fill) i el només aparentment estrany (Atmosfères, Rèquiem, Lux aeterna o Aventures de György Ligeti). Entre tots dos extrems, el que dèiem, Així parlà Zaratustra, una obra icònica, inclús familiar, però amb un missatge mai completament assumit. La potència visual de 2001 és tan evident, que alguns espectadors –vam sentir-ho a la sala gran de L’Auditori– encara es debaten entre el que “s’entén” i “el que no s’entén”. Especialment, pensem en la sèrie de desdoblaments del cosmonauta, abans de transcendir la seva naturalesa mortal i renéixer en la forma lluminosa d’un ésser nou. Realment, el problema radica en la separació de coneixement i no-coneixement. La pel·lícula de Kubrick encara aconsegueix confrontar l’espectador amb el que creu que sap, tot inoculant el dubte i il·luminant el mecanisme de la creença a propòsit de tot el que realment no sap, inclús si habitualment es nega a saber-ho (com no-sabut).

La humana tendència a creure en el progrés de la ciència, com a model de salvació, resumeix perfectament aquella paradoxa. O aquesta situació aporètica –per emprar l’expressió de Kant– que afecta la raó d’una espècie potser no tan sobirana com desitjaria. La insòlita hipòtesi que un monòlit seria responsable de l’evolució apunta envers la preexistència i pervivència del misteri. Des d’una perspectiva estrictament musical –ja no filosòfica, religiosa o científica– la proposta de L’Auditori suposa un win-win en tota regla: no només assegura l’afluència de públic, sinó que posa damunt la taula l’arxiconeguda –però no per això resolta– qüestió del lloc de la música clàssica a les nostres vides. Els espectadors menys familiaritzats amb aquest art van poder admirar la fastuositat sonora de l’OBC i els amants de la “clàssica-clàssica” entendre de primera mà la potència del discurs aparentment contra natura de Ligeti, eficaç en l’evocació material d’un misteri al qual ningú –per poc que ho pensi– és completament aliè.

Imatge destacada: un moment de l’assaig del concert (imatge obtinguda a https://www.facebook.com/auditoribarcelona)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *