Subscriu-te

A la memòria de Casals i Stern

© Sílvia Isach
© Sílvia Isach

37è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Renaud Capuçon, violí. Guillaume Bellom, piano. Obres de Schubert, Beethoven i Strauss. AUDITORI PAU CASALS. 16 DE JULIOL DE 2017.

Per Santi Riu

Un dels grans violinistes actuals actuava al Festival Pau Casals dedicant el recital a qui foren entre ells dos grans amics: Pau Casals i Isaac Stern. Aquest darrer havia tocat moltes vegades amb Casals i havia promès tocar en aquest auditori, però la salut li ho va impedir. I ara Capuçon, que va tenir Stern com a professor i de qui toca actualment el seu violí, el Guarneri del Gesú “Panette”, saldà el deute amb escreix.

Amb tècnica impecable, domini absolut de l’instrument i un estil propi, Renaud Capuçon ens presentà un programa poc habitual que captivà per la senzillesa i musicalitat al costat d’un joveníssim pianista sempre atent. El Rondó brillant, D. 895, tot i no ser una obra cabdal de Schubert com moltes de les escrites per a veu, piano o quartet, no és una partitura gens fàcil d’executar. Es tracta d’una obra que pot resultar llarga i fins i tot repetitiva si no tenim davant uns bons intèrprets capaços d’evidenciar i suggerir cada matís. Per sort, Capuçon ens embadalí ja des d’un inici amb una expressió ben sentida i un lirisme sempre adient. Però és que a més l’atenció als detalls dinàmics, l’elegància i l’espontaneïtat ens conduïren des dels moments més tranquils en pianíssim fins a l’emoció més visceral, tot aconseguint passatges plens d’intensitat. L’obra té un caràcter animat i fins i tot un punt juganer, però aporta també unes característiques poètiques i una bella expressió que foren degudament subratllades. El duet aconseguí, a partir de subtils canvis de color, una bella expressivitat, bon tremp rítmic, nitidesa i un punt de lleugeresa sempre dins un notable equilibri.

Amb una afinació exemplar, arc immaculat, so de gran bellesa, amplitud dinàmica i un vibrat dosificat, Renaud Capuçon meravellà el públic amb la Sonata op. 30 núm. 2 de Beethoven. Evidencià una gran capacitat lírica i una expressivitat amb les quals ens va fer degustar cada frase i ens seduí immediatament. Al seu costat Guillaume Bellom aportà ímpetu, agilitat i una gran afinitat en la manera de respirar i dir les frases. Una combinació de misteri i agitació inicial ens atrapà ja en un “Allegro con brio” amb un bon diàleg i que comptà amb un pianista sempre inquiet abans de passar a un profund “Adagio”, un “Scherzo” marcat per uns abruptes canvis de dinàmica i un “Allegro final” ben genuí. I és que amb un discurs eloqüent, refinat i allunyat d’excessos, Capuçon aportà una lectura contrastada –amb accents ben marcats però també amb un lirisme de primer ordre. Bellom s’entengué a la perfecció amb el violinista francès, tot contribuint-hi amb una gran precisió, espontaneïtat i diàleg, servits per un so cristal·lí, una pulcra articulació i una bona capacitat per cantar.

I arribàrem al punt culminant del concert amb la Sonata per a violí i piano, op. 18 d’Strauss. Es tracta d’una obra de joventut escrita per un jove romàntic ple de vitalitat. La lectura que escoltàrem fou aclaparadora, plena de força i exuberància. Un primer moviment gairebé schumannià i imbuït de passió i lirisme es contraposà a una tendra “Improvisació” que resultà un bell nocturn. I el tercer moviment s’inicià amb una atmosfera ombrívola que de seguida desembocà novament en un ambient plenament romàntic. Renaud Capuçon ens oferí una opulència embriagadora, amb un so més brillant, una expressivitat seductora i un vibrat per moments intens al costat d’un Guillaume Bellom tan dramàtic com imaginatiu, tan precís com profund.

¿Quina millor cloenda de setmana que la grandesa, passió i lirisme a parts iguals que destil·là el duet davant els grans desafiaments d’una partitura tan exquisida? Sens dubte un dels millors concerts d’aquesta edició i que acabà amb el públic totalment lliurat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *