Subscriu-te

Crítica

A mitja veu

El pianista rus Evgeni Koroliov. © Gela Megrelidze (arxiu)
El pianista rus Evgeni Koroliov. © Gela Megrelidze (arxiu)

PALAU 100 PIANO. Evgeni Koroliov, piano. Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Miquel Gené

En un moment històric en què la innovació és un valor per si mateix, mantenir-se en contacte amb repertoris musicals de fa més d’un quart de segle pot semblar fora de lloc. Sorgeix així un moment per reflexionar que en els discursos de tota la vida encara pot quedar espai per dir grans veritats o, si més no, fer algunes propostes.

Aquest és un dels recordatoris que em deixa la interpretació de les Variacions Goldberg d’Evgeni Koroliov. Des d’una perspectiva austera, instal·lat en un registre dinàmic mitjà-baix, Koroliov centra la seva atenció en el color, amb el qual dóna forma a l’univers que Bach expressa en la seva obra. Les múltiples línies de so, els mons d’aquest univers, emergeixen cadascuna amb la seva personalitat i consistència úniques, i la interacció entre si ens remet per uns moments –els que dura la revelació– a formes d’organització i possibilitats de convivència que sovint queden sufocades per la pressió de la por a allò desconegut. Koroliov no entra en el joc de les estridències. Des d’un posat serè desplega un ampli ventall de color que ens facilita l’accés a la música de Bach i que dota la seva interpretació d’una gran profunditat. L’atac és la clau que obre aquest univers sonor: precís, clar i amb molta varietat de registres. Un segon element cabdal en la interpretació de Koroliov és la delicadesa amb què tracta el rubato, que utilitza de manera constant però subtil. Amb ell ens porta al límit de la nostra resistència: ens obliga a seguir-lo per extenses frases i a aguantar la respiració per poder acabar-les amb ell. En aquest sentit, són els tempos lents els que millor li rendeixen, com la variació núm. 15, una autèntica lliçó de control de pes i atac, que es materialitza en la subtilitat més absoluta de diferenciació de línies, o en la variació núm. 25, amb la qual ens sostreu del temps real i ens encongeix amb ell fins a una dinàmica pianissimo, en què encara és capaç de continuar traçant de manera definida els contorns i ressaltant amb vivacitat els colors del seu Bach.

Una altra lliçó que em deixa el concert d’Evgeni Koroliov és que les estridències, que estan tan de moda, no són l’únic mitjà, ni segurament el millor, per dir el que pensem. El perill que correm, però, és quedar ofegats entre la tos i el batibull del món, com a estones li va passar a Koroliov al Palau de la Música Catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *